Històries mataronines d'un dijous a la nit...

A Mataró hi ha vida un dijous a la nit? Ahir vaig poder comprovar que la oferta és realment molt escassa, però la poca oferta que hi ha és de lloar.
Després d’un sopar al cava86... (gran local i gran menjar), una primera copa al Beer Mugs (mai he sabut si s’escriu així), i la incògnita sorgeix quan algú pregunta per algun lloc on poder anar seguidament a rematar la nit, descartant la massificada oferta barcelonina.
Ahir vaig acabar al Clap.De fet és on acabo últimament, però mai ho havia fet en dijous. La d’ahir va ser una nit intensa, de xerrades, comentaris, intents de buscar solucions, d’anècdotes i perquè no de tonteries.
Però la ocasió s’ho mereixia. Era el retrobament del trio d’asos, el trio peligro. A la vida fer amics no és complicat, a vegades el que és més complicat és mantenir-los. La vida et dóna i et treu coses, t’allunya i t’apropa de les persones. Però si tens la sort de tenir amics de veritat, aquells que saps que ho donarien tot per tu, aquestes coses es suporten millor. I jo tinc aquesta gran sort. A vegades em sembla que tinc pocs amics de veritat, i segur que no és cert. Però hi caben en els dits d’una mà els que m’estimo més i els que em coneixen de veritat.
En Pau Cardenal, jugador del primer equip de waterpolo del Centre Natació Mataró, i l’Àngel Puyané, jugador del primer equip del US Coutras de França d’hoquei patins, són doncs, dos d’aquests dits. I ahir l’Àngel arribava de França. Per això la ocasió s’ho mereixia. Dilluns torna a marxar i jo demà me’n vaig a Madrid. Tindrem poc temps per veure’ns, i per això vam aprofitar el dia d’ahir. O millor dit, la nit!
Algun dia els hi dedicaré un post sencer. Són dues persones interessants, molt interessants, amb els que es pot parlar de tot. Ens fem grans i això ho anem veient, i es reflecteix també a les nostres converses. Si ens veieu junts... estigueu preparats o fugiu per potes...
La nit va finalitzar, vora les tres de la matinada, amb un estat etílic important, almenys per ser dijous. És d’aquells dies que vas a dormir content d’haver vist i haver compartit una estoneta amb la teva gent, i perquè no dir-ho, pensant que aquella cambrera que t’ha mirat i sap el que beus, ho sap perquè et té clixat. És la fase en que no et passa pel cap que és la mateixa cambrera a la que busques sempre que t’apropes a la barra i li dius des de fa 2 mesos, cada divendres i cada dissabte, que et serveix-hi un whisky amb suc de taronja...
En fi, n’hi ha que van a dormir amb turques i d’altre que van a dormir sols. Hauré de quedar un dia amb l’Oriol Burgada, al que m’estimo molt i al que li dec un post, per parlar de turques, de cambreres i de tot el que sorgeix-hi. Esperem que aquell dia no haguem de marxar a dormir sols, i les dones, tal i com diu ell, no estiguin tant distretes com sempre.