En el meu món hi cap de tot, des de reflexions atontades basades en els meus sentiments, fins a experiències pròpies. Algú diu que explicar coses personals és una tonteria. Potser sí, però quan poden aportar coses a terceres persones, crec que pot ser interessant. Llegiu amb comoditat i no us enfadeu amb els meus pensaments... segur que no tinc raó! Aquest és el meu món...

18.11.05

Distàncies...

Ahir vaig anar a dormir parlant de distàncies i avui m’he despertat amb un acostament que haig d’agrair. Tot ha estat via SMS, i amb una gran amiga, i millor persona. “Sempre em tindràs aquí” ha estat la frase que hem repetit els dos. És la Eli Solsona. Una gran companya de feina i gràcies al destí; una gran amiga.
Avui en el MSN, també he parlat amb l’Àngel, el meu gran amic “francès”. També ha sortit el tema de l’amistat. I hem tornat a adonar-nos que les distàncies no les posen els quilòmetres que ens separen. Les posa cadascú.Parlant de distàncies i d’amics, avui també he parlat via telefònica amb en Lluís. Ell és una de les altres persones que conformen el meu principal cercle concèntrics d’amistats. Ell és arqueòleg. L’apassionen les pedres. Una de les coses que mai vaig aprendre a fer durant els meus anys d’estudiant d’història. Ara es troba a Mora d’Ebre, en un altre dels seus projectes. El món de l’arqueologia és un món que molta gent no entén, però el que el viu surt gratament satisfet. Amb ell vaig compartir dos dels meus millors estius. Un al Castell de Mur, precisament fent d’aprenents d’arqueòlegs. Va ser un bon estiu. 15 dies inoblidables, amb bons companys (i també perquè no dir-ho, complicats companys) i grans professors i mestres d’aquesta feina, que a vegades esdevé art. Però suposo que aquestes primeres vacances que vam passar junts no van superar la nostra estada a Roma. Allà vam aprendre moltes coses de la vida. Entre Roma i Florència ens vam conèixer. I jo crec que aquell viatge ens ha unit molt. Estic parlant de fa bastants anys. Però la distància, tampoc ens ha separat. Ell és de Madà, i malgrat algunes escapades ocasionals, com la que està vivint actualment, ens tenim a tocar de la mà. El cert és que no ens veiem gaire, esporàdicament, però sabem el més important; això, que ens tenim a la mà. Demà anem a sopar, juntament amb la Maria, una altra companya dels estudis històrics, i perquè no dir-ho, d’agradables històries al bar de la facultat de geografia i història. Demà riurem, perquè sabem que la distància no ens fa mal. I potser no ens tornarem a retrobar tots tres, fins dintre de dies, mesos o anys. Però aquell dia també riurem. N’estic segur!

3 Comments:

Anonymous Anònim said...

Nunca me he enganché a una telenovela. Nunca me enganché a ninguna droga. Nunca me enganché a la bebida ni al tabaco, que cuando quiera lo dejoe ehhh, Tsss!. Nunca me enganxé a nada....bueno. Al vídeo sí.

Ahora a 5 o 6 blogs...entre estos. El tuyo. Puto Blogaire.

VR!,

1:55 a. m.

 
Anonymous Anònim said...

Jose!
Tot un honor aparèixer al teu blog! ;-)
De vegades són les circumstàncies les que ens fan posar distàncies... però també és veritat que està a les nostres mans escurçar-les i fer que només hagin estat temporals!
Un petó i... segueix escrivint!

3:45 p. m.

 
Blogger Pol said...

Distancias...Es curioso pero la amistad y las relaciones personales mantienen vínculos extraños.Puedes sentirte muy cercano a alguien que está a mucha distancia, pero por contra, normalmente estamos y convivimos con gente con la que sentimentalmente te encuentras a kilómetros de distancia...

Un saludo!

4:33 p. m.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home

 
Estadisticas y contadores web gratis
Manuales Oposiciones