"Quieres un autógrafo?" (I)

S’han acabat les vacances de turista. I ara toca encarar la recta final cap a la marxa a Anglaterra. Unes vacances, les que ja he acabat, un pèl diferents a les dels darrers anys, però guardant similituds.
En un post posterior parlaré del primer tram. El fet entre dilluns i dimecres a la Costa Brava amb la meva germana i el meu cunyat.
Avui, arribat del segon tram, us vull parlar de a meva estada a un poble que ha marcat a meva infantesa. Ribes de Freser. Sí. Hi he tornat. Set anys... sis anys... molt. Feia molt que no passava una nit allà, i avui en vinc de passar-ne tres. Amb la companyia d’en Pere, en Xevi i en Bernat, i amb la diferència respecte anys anteriors, que no he dormit en el Catalunya Park Hotel. Ho hem fet en el Camping Vall de Ribes... amb el que això comporta.
La meva relació amb Ribes es remunta als meus primers anys de vida. Cada estiu hi passava una setmana amb els meus pares, avis, germana... Cada any s’hi afegia algú altre; familiar i/o amics. Cada any repetíem. Ho vam fer molts anys. Igual que nosaltres, hi havia altres famílies que també repetien, i de fet encara hi ha pares d’aquestes famílies que repeteixen. En fi, un hotel d’una petita Vall s’havia convertit en casa nostra durant uns dies. En Josep, la Magdalena, la senyora Estrella, el senyor Napoleón... la Laura, l’Estela. Tots ells veien ampliada la seva família durant el mes d’agost.
Els anys han passat, i les alegries i les desgràcies s’han succeït, amb la mala sort que una de les desgràcies va tocar-nos a nosaltres.
Però, potser inconscientment, a la meva iaia i a mi, l’embòlia que li va agafar al meu avi a l’habitació d’aquell hotel, i estant-hi nosaltres presents, va fer-nos acostar més al poble, i més en concret a l’hotel.
Avui he tornat d’estar tres dies a Ribes. En plena festa major. I m’ho he tornat a passar bé. No he jugat al “pi” al jardí de l’hotel, no m’he banyat de nit a la piscina del poble, no m’he passat el matí mirant les sèries per nens de TVC, i tampoc hem pogut riure’ns de la parella “talgo”, i encara menys he pogut fer una partida al bingo de l’hotel....
Però he pogut anar a l’hotel, he pogut sopar-hi, he pogut tornar a veure persones que durant uns dies a la meva vida van ser com part de la meva família, i que en el seu moment es van portar molt bé amb tota la nostra família.
Però Ribes i els seus entorns no només són l’hotel. He tingut la oportunitat de pujar, novament, a Fontalba (malgrat els 9 quilòmetres que hi ha de pista sense esfaltar per pujar-hi), he pogut veure estels fugaços a les nits (malgrat aquells no em creguin), he pogut gaudir de la gent de la Vall, que són de lo millor que et pots tirar a la cara, he pogut baixar de Núria a peu.
Crec que les imatges parlaran més per si soles, i les anècdotes quedaran per explicar-les. No pregunteu si hem lligat, perquè ja sabeu la resposta, no hem tingut temps i quan n’hem tingut no ens hem decidit en triar quina ens havíem de quedar...jeje.
Passaran autògrafs, “persones i papers” (i no “pedres-persones”), tanos, ucraïnesos, tssssssssss, reis del poble, esquinços continuats, etc...
... però sempre ens quedarà el “Vall de Ribes of Babilon ‘06”

19 dies per marxar!