Sobre les distàncies del meu món...

Hores de son perdudes. O millor dit, hores de son perdudes per aprofitar-les en converses sobre el no res o sobre alguna cosa més que el no res. De fet del no res va sortir la nostra relació. No la sabria definir, però crec que amb el mot relació ens podríem conformar. De fet és molt més del que en un principi hagués pogut succeir.
El nostre estat etílic no era el més propi com per establir una conversa decent. I el més normal és que en aquella situació haguéssim acabat la nit en un lloc ben diferent d’on ho vam acabar fent. No ens cansarem de recordar aquella nit, ja lluny en la distància però pròxima en les nostres ments.
De fet és l’únic record amb presència física que tenim un de l’altre. A partir d’aleshores, i per això potser és especial la nostre relació, ha continuat malgrat la distància. I per això aquesta relació no la podem deixar escapar.
I et sorprendrà que ho escrigui en català, de fet més que sorprendre’t, el que passarà és que t’emprenyarà un munt. Però vaja, potser així no caldrà ni que estiguis tres mesos a la meva terra per aprendre una llengua que en part també és teva.Només escrivia perquè vegis que la nostra peculiar història no mori mai. No vull saber com. De fet tant és com acabi, mentre sigui tenint un bon record d’aquella nit i d’aquestes converses banals que ens ajuden a l’un i a l’altre a desestressar-nos de les nostres paranoies. De fet la distància és un problema, però ningú ha dit que no pugui ser una avantatge. No creus?