El meu sant i el "meu" Espanyol...

Sant Josep.

Diuen que de Joseps, Joans i Ases n'hi ha a totes les cases. A casa meva, la meva mare (i en el seu temps la meva germana) han hagut d'aguantar a un Josep (el meu pare) i a un ase (jo mateix!).

Avui, doncs, hem celebrat els sants dels "joseps" de la família. I m'han regalat una entrada per anar a veure l'Espanyol a la final de la Copa del Rei. Un gran regal, i el final d'un dilema intern que tenia.

S'ha acabat. Me'n vaig a Madrid. Tenia por. Un dilema intern d'aquells que et deixa dormir, però que protagonitza els teus somnis. Tinc el bon record de la final del 2000 de València. No tinc, gairebé memòria, per enrecordar-me de la final perduda a Leverkusen. I ara arriba Madrid. Què havia de fer? Quedar-me aquí Mataró? Patir des d'aquí?... O jugar-me perdre'm la victòria de l'Espanyol a Madrid?

Avui al matí, molt d'hora per ser diumenge, me mare m'ha explicat com va anar el sopar que van tenir ahir amb els meus tiets per celebrar els Sants Joseps que hi ha a la meva família. La conclusió és que mitja família anava a Madrid... quinà enveja m'han fet... A l'hora de dinar, però, la meva germana i el meu cunyat ens han regalat (a mi i al meu pare) una entrada per anar a veure la final a Madrid. Al Santiago Bernabéu, el pròxim 12 d'abril... S'havien acabat els dilemes. Els "periquitos" tenim poques opcions d'estar a una final, i si tinc la sort de poder anar a dues en sis anys no puc desaprofitar la ocasió de fer-ho.

Darrera de l'Espanyol i del meu "periquisme" hi ha un fort sentiment de família. Tota la meva família, gairebé el 99'9 per cent dels Spà som de l'Espanyol. El dia de la final, un petit percentatge d'aficionats que hi haurà a Madrid seran familiars meus. De fet ja estan organitzats. Per terra, aire (i per mar no perquè no es pot) es desplaçaran fins a Madrid... i allà ens rebrà la meva cosina, madrilenya de mentida, que està vivint allà des de fa pocs mesos. Dic lo de mentida, perquè és una argentonina i catalana de cap a peus! He aprofitat el llaç d'unió familiar que tenim per demanar-li que em cedeix-hi un espai al seu petit piset. Com no podia ser d'una altra manera no s'ha pas negat. És la meva cosina Anna Spà. Una de les meves cosines predilectes, potser per qüestió d'edat ens hem entès sempre. I això no és peloteo. Ella ho sap i ara ho sabrà un xic més de gent. Tant ella com la Laura (com tots els Spà) som bona gent, malgrast algú pugui pensar diferent... serà senyal que no ens coneix de veritat!

Ara mateix, Madrid deu estar tremolant, i jo crec que aquí si que caldria posar "Madrid is expecting Spà family...". La intenció és quedar-me més d'un dia. De fet, un altre cosí, en Cesc Spà, ja m'ha dit que comptés amb ell i amb la seva germana, la Cristina Spà, per si em quedava per Madrid. Ells hi seran fins divendres. Amb en Cesc també hi ha un vincle destacat. Amb ell sempre ens quedarà, per exemple, el viatge a Londres o les escapades a Calella... Madrid de moment no es crema, de moment tremola perquè veu que el blanc, y en su defecto el vermell i blanc, serà tret durant unes hores dels seus carrers per rebre la massa blanc i blava.

Espanyol i Saragossa es juguen una copa. Nosaltres ja haurem guanyat abans de començar. I si després no es guanya, intentarem trobar la copa per la "Noche madrileña"...

"si,si,si...Nos vamos a Madrid!"