Nit de derbi... sense derbi

La vida m’ha fet ser obert de ment. No refusar res que mai hagi provat. I potser, per això, sóc capaç de viure, amb poques hores de diferència, situacions completament diferents. Suposo que sorprèn a més d’un, sobretot els de ment tancada, que una persona que li encanta l’esport pugui arribar a caure a un dels seients del teatre Monumental. I a sobre, que ho faci quan el que es fa a l’escenari no és una obra de teatre de riure, sinó que és un gran concert de piano a càrrec d’un dels mestres d’aquest art. M’ho deia l’Alícia, a la que vaig acompanyar. Però espero que la meva presència (amb bon vestuari per la ocasió) no disparés aquests dubtes.
Com va anar? Realment magnífic. Extraordinari. Gratificant. Increïble. Primer concert de piano al que vaig i no m’adormo... je,je,je. Cert és que no sabia com respondria enfront aquest concert. La meva resposta és que si un dia puc, repetiré. Paul Badura-Skoda va ser l’estrella del Monumental, en el mateix instant que Ronaldinho ho era del Bernabéu. Si. Cert. Hem vaig perdre el gran derbi. El partit dels partits. Però també m’he perdut la victòria avui de l’Espanyol contra el Mallorca, i dormiré igualment. Estic content que la vida no es pari amb un Madrid- Barça.Una nit que havia de ser rodona. Com no pot ser rodona si acabes anant a sopar al Sangiovese ¿? En aquest cas, parlo d’un altre recital. Vam deixar el recital musical per un recital gastronòmic. Normalment encerto en els plats... i ahir ho vaig tornar a fer... Llàstima que la vessant d’amic, va superar els marges que pot superar. M’implico massa. I a vegades és un error. Una gran nit, desaprofitada... Ja ho sap. Li dec una. Només falta que em digui un dia. La proposta la faig jo!