En el meu món hi cap de tot, des de reflexions atontades basades en els meus sentiments, fins a experiències pròpies. Algú diu que explicar coses personals és una tonteria. Potser sí, però quan poden aportar coses a terceres persones, crec que pot ser interessant. Llegiu amb comoditat i no us enfadeu amb els meus pensaments... segur que no tinc raó! Aquest és el meu món...

28.11.05

El meu idil·li del cap de setmana

... 19 quilòmetres i mig... "
06:54 de la matinada... Sona RAC 105. No hi ha en Llucià Ferrer... alguna cosa hi ha de diferent! Ai... avui és diumenge 27 de novembre... i avui toca caminar! De seguida em trobo per casa meva a me mare. Ja està preparada!
07:15 del matí... ens esperen a baix els meus tiets, en Xavier i l’Angi, la meva cosina Agnès, i la seva amiga Ivette.
07:25 del matí... recollim a la meva cosina Laia.
07:45 del matí... arribem a la sortida de la marxeta... hi ha MOLTA gent! Primeres cares conegudes (tot i que la majoria són desconeguts per mi!). Molts mataronins...
08:00 i pocs minuts, seguim al matí, evidentment!... Sortim. Som un grup ampli. Al pàrquing ens hem trobat la resta de la família Saleta. Els meus altres dos tiets (pares de la Laia) Josep i Lluïsa, acompanyats d’un company de feina del meu tiet... després he sabut que es deia Toni.
A partir d’aquí... he perdut el coneixement del temps... de seguida m’he posat a caminar empès pel ritme imprès per un dels meus tiets, en Josep, acompanyat en tot moment per en Toni... i per mi des del darrera... (com en el ciclisme, sempre a roda).
Hem arribat al primer punt de control (ca l’Oller), amb uns 10 minuts d’avantatge respecte el pilot familiar. Tros de coca (la de menjar!) i suquet de taronja... queda molt camí!
Esperem a que arribi la resta de grup, incrementat per amics i amigues dels meus tiets (Xavier i Angi) i a meva cosina (Agnès). Arriben tots... les primeres cares de sorpresa per la meva ràpida aclimatació comencen a aparèixer... Enfilem el segon tram. Sembla el més dur. Hi ha molta pujada... i de nou, a les primeres de canvi, em poso “a roda” del meu tiet i el seu amic. Quin ritme. El meu tiet m’expressa la seva sorpresa perquè li segueixo el ritme. De fet aquest tram, tot i ser bastant dur, i amb força pujada, l’acabem fent el meu tiet i jo. Arribats a Can Vives de la Cortada, o sigui, el punt de control B, tornem a carregar piles. Però de nou, hem de fer una espera d’uns 20 minuts per recuperar a la gent perduda pel camí.
Quan reemprenem la marxa, el meu tiet, i llebre fins ara, s’ha quedat esperant la seva dona i la seva filla. Ara he agafat un nou grup. Hi ha la meva mare, el meu altre tiet, en Xavier, la seva dona, l’Angi, la meva cosina, Agnès, i tota la colla que han anat agafant pel camí. El seu ritme, però, és molt lent... massa! Aguanto la primera pujadeta i a la que puc, atenció... provo la escapada en solitari. Jo i la muntanya... junts... units per una sola causa... demostrar-me a mi mateix quins són els meus límits. Culmino la pujada i inicio la baixada. Les meves cames s’envelen... estic corrent... ¿?¿?¿? Porto tot el viatge buscant a en Miguelete... no el veig... no hi ha ningú que estigui veient el que estic fent... ningú s’ho creurà! Estic obrint camí. No tinc referències del meu grup perseguidor, però sé coses com que els meus dos tiets si es posen les piles em passen i em fulminen... també ho pot fer la meva mare... de moment, tots enrera! Arribo al punt de control C... aquí ja no h ha tant de menjar!... en aquesta ocasió una Fanta (taronja...sempre!) em fa passar la set i em dóna un xic més de sucre. Davant meu creix una muntanya... no la tenia controlada... S’alça per sobre els 300 metres... perquè ningú m’ha avisat. Em trenca... Però segueix-ho! Sé que si no m’ho han dit és que durarà poc... efectivament, de nou baixada... i de nou les cames se’m posen a córrer.
Em sorprenc a mi mateix!... I cap dels de darrera se’m apropa. Adalanto gent... em miren i deuen pensar que estic boig... I així fins l’arribada... bé, de fet aquesta era la meva intenció, una intenció que es va quedar amb això... amb una intenció. A pocs metres de contactar de nou amb Sant Iscle de Vallalta (punt inicial) un dels muscles de la meva cama esquerra puja me´s del compte... en el moment que jo, més savi que ell (per això tinc cervell) redueixo velocitat, em poso la mà dreta sobre la cama esquerra (la part del darrera) i me’l subjecto (el muscle)... No ha acabat de pujar... però al mínim moviment ho farà... (deu ser un muscle independent... com la espatlla independent de l’Oriol Burgada... Front Muscleosístic d’Alliberació -qui sap... com diria Jiménez Losantos... “estos brotes independentistas crecen de una manera que da miedo... pero todos son los de Perpiñan!”-).
Arribo... crec que un xic descol·locat, era el que buscava amb aquesta experiència. No em toca res en el sorteig... (això és habitual). Però em donen una samarreta. Saquejo el pica a pica (de fet jo pensava que donaven botifarres... m’he quedat amb les ganes!) Són les 12:15 hores del migdia quan arribo. He estat 4 hores i quart donant voltes per la Muntanya, i més de dues hores solet, descrovint-la. M’encanta... m’he enamorat? Possiblement... el gènere femení em porta boig... però segueixen despistades, Oriol! Potser el despistat sóc jo... En fi... objectiu complert! He intimat amb ella i crec que l’he superat.... 0 a 1 (jugava a casa seva)... per cert, algú té un parell de cames?

3 Comments:

Blogger Elisabet said...

Mare meva... m'he cansat només de llegir-te!!
jose... et mereixes una ovació!
i pren aigua amb sucre... ;-)

5:53 p. m.

 
Blogger Oriol Rodríguez said...

Jajajaja! Que gran que ets nen ( i no pas d'edat!)!!!

1:08 a. m.

 
Anonymous Anònim said...

Deunido... Llàstima de no haver pogut menjar una merescuda botifarra (en el bon sentit de la paraula, je,je,je...) després de una llarga aventura per la montanya. Veus com si has pogut acabar la Marxeta??

Mar.

11:28 a. m.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home

 
Estadisticas y contadores web gratis
Manuales Oposiciones