En el meu món hi cap de tot, des de reflexions atontades basades en els meus sentiments, fins a experiències pròpies. Algú diu que explicar coses personals és una tonteria. Potser sí, però quan poden aportar coses a terceres persones, crec que pot ser interessant. Llegiu amb comoditat i no us enfadeu amb els meus pensaments... segur que no tinc raó! Aquest és el meu món...

29.11.05

In memoriam... Montserrat Matas Vallmajor

Un dia més, un escrit més, em perdonareu que avui centri el meu escrit amb un fet malenconiós. A vegades sobren les paraules per recordar les persones, però aquest no és el cas, per poques que siguin.
Vaig tenir la mala sort de no arribar a conèixer a un dels meus avis. Un periquito (com no) que li encantava l’esport. Potser, qui sap, d’aquí ha sortit la meva vena esportiva. Vaig conèixer, però, a la meva àvia. Vaig compartir amb la meva àvia molts i molts anys. Moltes experiències i molts consells. Idees fermes, però alhora comprensiva amb el món que l’envoltava.
La pròxima matinada farà dos anys que vaig/vam perdre la meva/nostra àvia. En pau descansi. Segur que ho farà. La seva vida i la manera d’entendre-la hauria de ser un exemple a seguir pels que es descriuen com a cristians... La trobem a faltar, però amb nosaltres ha quedat el seu gran sentit de família.

Un petó àvia, d’un dels teus (que en són molts) que et segueix estimant i recordant!

2 Comments:

Blogger Elisabet said...

Jose... crec que et puc entendre perfectament perquè tinc exactament el mateix sentiment que tu... Justament avui ha fet 2 anys que es va morir el meu avi. Ja ho veus... coincidències de la vida...

Va ser un cop molt dur i inesperat... me l'estimava molt i me'l segueixo estimant molt encara... i de vegades encara em sembla que no pot ser que no el pugui tornar a veure...

Però aquest matí quan m'he llevat m'he fet una promesa: intentar que avui fos un dia més i procurar no posar-me trista perquè a ell li encantava veure'm riure i veure'm contenta. I així ho he fet. He intentat estar tot el dia amb el meu millor somriure...

Intenta fer el mateix ;-)

Un petó

8:55 p. m.

 
Anonymous Anònim said...

Perdonar? de que? no se't a de perdonar de res... és normalíssim que per aquestes dates els records cap a la teva àvia estiguin a flor de pell, (amb això no vui dir, que no hi hagi dia que deixis de pensar en ella), de ben segur que es així...

Un petó ben fort, i ànims!

Somriu.. segur que desde allà dalt, no et voldrà veure trist!

Mar.

3:45 p. m.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home

 
Estadisticas y contadores web gratis
Manuales Oposiciones