In memoriam... Montserrat Matas Vallmajor

Un dia més, un escrit més, em perdonareu que avui centri el meu escrit amb un fet malenconiós. A vegades sobren les paraules per recordar les persones, però aquest no és el cas, per poques que siguin.
Vaig tenir la mala sort de no arribar a conèixer a un dels meus avis. Un periquito (com no) que li encantava l’esport. Potser, qui sap, d’aquí ha sortit la meva vena esportiva. Vaig conèixer, però, a la meva àvia. Vaig compartir amb la meva àvia molts i molts anys. Moltes experiències i molts consells. Idees fermes, però alhora comprensiva amb el món que l’envoltava.
La pròxima matinada farà dos anys que vaig/vam perdre la meva/nostra àvia. En pau descansi. Segur que ho farà. La seva vida i la manera d’entendre-la hauria de ser un exemple a seguir pels que es descriuen com a cristians... La trobem a faltar, però amb nosaltres ha quedat el seu gran sentit de família.

Un petó àvia, d’un dels teus (que en són molts) que et segueix estimant i recordant!