La mort...
La mort és una aspecte de la nostra vida molt difícil de tractar. Sobren, en moltes ocasions, les paraules. Més val una espatlla on recolzar-se que no pas grans dissertacions sobre un aspecte de la nostra vida que té atemorits a moltes persones. I jo no en sóc una excepció, en aquest cas.
La mort m’afecta i molt. Potser és per la mort, gairebé en directe, que vaig haver de patir del meu avi. Segur que un anàlisis psicològic em destacaria aquest fet puntual de la meva vida. I potser per això, des d’aquell dia, hi ha un vincle d’unió molt fort entre jo i la meva iaia. Si, és impensable, però suposo que el fet de viure els dos una situació molt crítica ens va fer unir pensaments i sentiments.
La mort no té vessants positives. Potser a llarg plaç... quan recordes amb nostàlgia aquella persona. I quan la nostàlgia es converteix en un petit somriure que se’ns dibuixa a la boca en recordar aquelles coses que ens feien riure, o que havíem rigut, amb la persona morta.
El camí de la mort és molt complicat. Els moments previs són els més durs. Iguals o similars als de una mort instantània. Dos dels meus tiets van patir malalties llargues i que auguraven respectius finals tràgics. Malauradament el meu tiet, per part de pare, en Titín, va morir. Van passar molts mesos...i veies com no se’n sortia. Més curt va ser el patiment del meu altre tiet, en Josep, per part de mare. La seva malaltia, però, podia tenir salvació. De fet la va acabar tenint, gràcies a unes prodigioses mans i a un prodigiós cervell, que avui, per causes d’aquesta vida (bonica, però a vegades complicada), ja no es troba entre nosaltres.
Ha estat una altre de les víctimes d’aquest negre pont de la constitució. Carles Margarit, una institució en el món dels trasplantaments hepàtics, va perdre la vida mentre esquiava amb el seu fill i familiars. Ell va tornar la vida al meu tiet, com també a centenars de persones (grans i petits), i la vida la va perdre per un fet de la naturalesa. Un fet inexplicable, com tants en aquesta vida i com en molts casos ho és la mort.
No ha estat una bona setmana. El Joventut Handbol Mataró ha patit en primera persona la desaparició de dos jugadors del seu club. En David i la Meritxell... sobren les paraules...
La mort m’afecta i molt. Potser és per la mort, gairebé en directe, que vaig haver de patir del meu avi. Segur que un anàlisis psicològic em destacaria aquest fet puntual de la meva vida. I potser per això, des d’aquell dia, hi ha un vincle d’unió molt fort entre jo i la meva iaia. Si, és impensable, però suposo que el fet de viure els dos una situació molt crítica ens va fer unir pensaments i sentiments.
La mort no té vessants positives. Potser a llarg plaç... quan recordes amb nostàlgia aquella persona. I quan la nostàlgia es converteix en un petit somriure que se’ns dibuixa a la boca en recordar aquelles coses que ens feien riure, o que havíem rigut, amb la persona morta.
El camí de la mort és molt complicat. Els moments previs són els més durs. Iguals o similars als de una mort instantània. Dos dels meus tiets van patir malalties llargues i que auguraven respectius finals tràgics. Malauradament el meu tiet, per part de pare, en Titín, va morir. Van passar molts mesos...i veies com no se’n sortia. Més curt va ser el patiment del meu altre tiet, en Josep, per part de mare. La seva malaltia, però, podia tenir salvació. De fet la va acabar tenint, gràcies a unes prodigioses mans i a un prodigiós cervell, que avui, per causes d’aquesta vida (bonica, però a vegades complicada), ja no es troba entre nosaltres.
Ha estat una altre de les víctimes d’aquest negre pont de la constitució. Carles Margarit, una institució en el món dels trasplantaments hepàtics, va perdre la vida mentre esquiava amb el seu fill i familiars. Ell va tornar la vida al meu tiet, com també a centenars de persones (grans i petits), i la vida la va perdre per un fet de la naturalesa. Un fet inexplicable, com tants en aquesta vida i com en molts casos ho és la mort.
No ha estat una bona setmana. El Joventut Handbol Mataró ha patit en primera persona la desaparició de dos jugadors del seu club. En David i la Meritxell... sobren les paraules...
La mort... ens queda tant per descobrir...
posted by Josep Maria at 11:25 a. m.
2 Comments:
En això tens raó, en aquests casos, un aprecia molt més una espatlla en la que plorar que no pas un petit discurset, per currat q estigui, ja q no hi ha res q et pugui fer veure el costat positiu d'una mort.
Tinc 17 anys i fa 9 mesos va morir el meu millor amic en una excurció amb el cole, esquiant.
Crec q això em marcarà x sempre, no hi ha manera de treure-me'l del cap. Tantes coses q no vaix dir-li, i q ara mai li podré dir... la nostra era una relació molt rara... "menos q un amor y más q un amigo", q diu jarabe de palo..
El trobaré sempre a faltar, i no hi ha dia en q no passin un parell d minuts i m senti nostàlgica, mai havia congut ningú com ell.
A tu, Edgar, sempre estaràs en mi!
4:35 p. m.
Pensa que ell t'estarà observant, feliç que segueixis pensant en ell!
Una abraçada!
6:20 p. m.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home