En el meu món hi cap de tot, des de reflexions atontades basades en els meus sentiments, fins a experiències pròpies. Algú diu que explicar coses personals és una tonteria. Potser sí, però quan poden aportar coses a terceres persones, crec que pot ser interessant. Llegiu amb comoditat i no us enfadeu amb els meus pensaments... segur que no tinc raó! Aquest és el meu món...

23.1.06

Encantat de retrobar-te "diablilla"

Els retrobaments sempre són especials. Estic en fase de retrobaments es veu. La setmana passada retrobo virtualment una ex companya d’anglès. I la setmana passada decideix-ho retrobar-me amb una amistat nascuda en el món virtual.
Deu fer cosa de 8 anys, o potser més, que vaig conèixer una noia de Banyoles per un xat, diria que era el de Terra. No existia ni el MSN i les nostres quedades virtuals servien per explicar-nos mil i una històries. De fet eren els primers anys de fumar, les primeres borratxeres, els primers amics i novietes/noviets en el seu cas. Érem com un germà/germana en la distància. Parlàvem sense por a ferir a ningú. Ella sabia coses de mi, que ni amics/amigues meus d’aquí sabien, i viceversa. Suposo que jo també per la seva banda. Vam conviure moltes coses plegats, sempre a la distància. Aquella amistat virtual va evolucionar a una amistat presencial. Cert era que ho teníem complicat, però la sort, o el que sigui, va voler que ens veiéssim.
Resulta que ella tenia una casa al mateix lloc on jo estiuejava des de sempre; a Ribes de Freser. Segur que ens havíem creuat mil cops i nanai... Ens vàrem conèixer, amb un cara a cara. En un banc del passeig de Ribes de Freser. Allà vam establir la primera conversa presencial. Certament. Ella era i segueix sent molt guapa. I a mi el cara a cara em va poder més que l’amistat establerta fins aleshores. Alguna cosa va canviar. Per mi, segur, per ella no ho sé. 7 anys després, encara havíem d’entrar al segle XXI quan ens vam perdre de vista, ens hem retrobat...
La setmana passada repassava cartes d’aquelles que envies quan ets petit. En tinc alguna de molt bona... i alguna que han suposat maldecaps i enrenous. Amistats en la llunyania, fins i tot d’Anglaterra, que s’han perdut... de totes elles tenia unes cartes que em van fer reaccionar. Eren les seves cartes d’amistat. Aquell petit diari personal. Aquella finestra oberta a la seva vida, i que jo (i ella també) ens havíem tancat.
Ahir vam parlar. Pel MSN, és clar, per no perdre la tradició...i ara aprofitant les noves tecnologies...Feia 7 anys que no parlàvem, i va ser una conversa normal. Ens vam obrir de nou les portes i les finestres de les nostres vides. Ja li vaig dir, sap massa de mi com per perdre-la de vista de nou! La vida ha passat durant aquests 7 anys, però crec que l’amistat s’ha mantingut en la distància. M’acceptes un cafè o una cervesa?

2 Comments:

Blogger pere pascual "pic" said...

T’entenc perfectament. Un cara a cara en el passeig de Ribes de Freser , aprop de la passarel·la, amb el remor del riu de fons, captiva a tothom. I més si després donem un tomb per la Catarineta i la Margarideta, o anem tot passejant a qualsevol indret de la vall.
Quants records d’infantesa em porta Ribes: Aprendre a surar en l’aigua freda dels gorgs, dominar la bicicleta, excursions interminables, anar a buscar bolets, i tantes tardes mirant els cotxes passar, des de el balcó del Cr.Sant Quintin , escoltant el xiulet del tren de Núria .
Com veus molts records que has despertat amb el teu comentari. Cada vegada que m’apropo a Ribes a veure la resta de família que allà em queda surto amb una diferent frescor a l’ànima.

7:24 p. m.

 
Anonymous Anònim said...

M'ha encantat :) Una forta abraçada de la teva excompanya d'anglés però fidel blogseguidora teva ;) Smuakis.
COMELLA

7:23 a. m.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home

 
Estadisticas y contadores web gratis
Manuales Oposiciones