L'esperit del Nadal

Bé, sumat a les emocions que tens al tornar a casa, després de temps allunyat, l'època de l'any en que he tornat, estareu d'acord en mi, està plena d'emocions. Li diuen l'esperit del Nadal, i ja pot ser positiu o negatiu, però aquest esperit hi és.

És època de records, de les persones que ja no hi son, de les persones que no poden disfrutar com ho fas tu; d'una festa que ha anat tornant-se molt consumista. Però ja no només de les persones, també dels moments, de les emocions, les velles, les noves, les inesperades...

Podríem dir, o almenys en el meu cas, puc dir, qùe és una època de reflexions. Més en el meu cas, que potser aquests dies acabo sent un simple observador del que passa en el meu entorn.

No voldria pas posar-me melodramàtic, simplement expressar els meus sentiments, en un blog on hi acabo expressant moltes de les meves emocions.

Avui, en el tram final del dia, he tingut el privilegi de veure com un amic meu anunciava que en els seus plans més immediats estar el casar-se amb la persona que estima. Fins aquí, i amb aquesta frase tant freda, podria semblar normal. Però quants cops ens hem imagina't aquest moment. El moment en que un amic teu et diu que es casa. És el primer cop que em passa, i sincerament ha estat molt emocionant. Una persona a la que coneixes de fa anys, que has compartit mil moments, mil Nadals, mil estones, bones i dolentes.... no sé... una nova experiència!

Que per molts anys així sigui. I tant a ell com a ella els hi desitjo el millor. Dues grans persones, segur que sempre tindran un bon final!

La tornada per tornar a marxar

Ja fa una setmana que he tornat a casa, una mica més aviat que el torró, encara que a casa he arribat després que ho fes el torró.
Han estat tres mesos i mig fora, vivint el que representa la meva segona experiència de viure fora de casa. Això si, aquesta molt més allunyat, ja no només de la família, sinó dels que hem rodegen en el un dia qualsevol.
He tornat, i a les primeres hores ja trepitjava la meva segona casa. Televisió de Mataró m’ha tornat a acollir amb els braços oberts. Treballant aquests dies de becari (és estrany però feia anys que no ho era… i és cert, s’aprofiten de tu i et fan portar cafès!!!) i observant des de fora com creix el nostre fill. Aquests dies torno a admirar la feina feta per la resta de pares i mares que té el nostre fill, un fill que s’està fent gran molt ràpid. Però com tot fill porta problemes, que estic segur que com a bons pares segurament sabrem solucionar.
El cert és que són dies d’observació més que res. De veure com van les coses, de descobrir o redescrobrir persones, de retrobaments, de sopars, de cafès (malgrat ara la maquina de la tele no funcioni), de sortides de nit, d’arribades de matinada...

El problema d’aquests dies és que sé que només hi estic 3 setmanes, i que el 7 de gener deixaré de veure, de nou, a tota la gent. No hi ha temps a moltes coses i això és l’únic que envejo de les persones que es quedaran per aquí. És com viure a contra rellotge, i anar fent les coses que has de fer abans del dia de marxar...
Però vaja, tant de bo pogués tornar per la Nit de l’Esport, i intentaré fer-ho. Però ja no depèn de mi, sinó del senyor euro i el senyor pound, i el senyor companyia aèria,clar!

Aprofitant el benentès, dir que tots tingueu un bon Nadal i que gaudiu dels que teniu al costat i del que teniu al costat, però no oblideu a la gent que, o no està o està lluny. Per ells també és complicat no estar al vostre costat, segur!

I si no trobeu el camí... seguiu l’estrella...a algun lloc us portarà!