Ha arribat l'hora....

Passen els minuts... i acaba una part de la teva vida. Però tens sort, perquè aquesta segueix. En un nou lloc, amb un idioma diferent, amb un estil de vida contrari al que portes aquí, a un indret d’on coneixes ben poca cosa, però amb la sort de marxar acompanyat de gent amb la que has passat grans estones.
Segueixen passant els minuts, i veus que això s’acaba. Que la rutina que t’ha acompanyat durant els darrers anys hauria de quedar guardada en el calaix del passat. Sé que això no passarà. Que marxo mantenint un estret lligam amb aquesta ciutat, un lligam que segur que pesarà a l’hora de tornar.
Sí, ha arribat l’hora de dir adéu a la meva ciutat. A dir un arreveure. Malgrat aquesta marxa no arribi en el millor moment.
Marxo d’una casa on em van acollir amb els braços oberts i que m’ho ha donat tot a nivell professional. Marxo sabent que part de mi seguirà pendent del que passi, i preocupat per la situació que s’hi viu.
Marxava per desconnectar... però crec que serà tant difícil...
Durant aquesta estona han seguit passant els minuts... i ja en queden menys per marxar. Han estat dies de comiats amb el cost econòmic que això comporta. Dies d’acomiadar-te de la gent, malgrat saber que dintre de quatre mesos tornaràs a “podolar” per aquí.
Gràcies a tots, i fins aviat!...

Good night and good luck!

Vall de Ribes (II) - ara amb imatges -

Per disfrutar una mica. 4 fotos de 4 moments diferents. El concert és del Lax'n Busto. Àngel, tenies raó. Gran concert en directe... i la sorpresa que es va emportar en Pemi al veure una persona amb la samarreta dels Pets.. je,je.. L'abraçada posterior no me la treu ningú... :-)

La vaca - o més ben dit, vaquilla - és una de les moltes que ens vam trobar camí de Fontalba, precisament la foto on sortim d'esquenes i que està feta per en Pere, és Fontalba. Una espècie de sala molt gran a l'aire lliure on pots parlar amb els que estan a dalt, o reflexionar sobre els que estan a baix...

I finalment jo i les dues "two seconds"... i resulta que hi ha "three seconds"... no em vull ni imaginar quan apareixin les "hundred seconds" o les "thousand seconds"... us ho imagineu¿?

"Quieres un autógrafo?" (I)

S’han acabat les vacances de turista. I ara toca encarar la recta final cap a la marxa a Anglaterra. Unes vacances, les que ja he acabat, un pèl diferents a les dels darrers anys, però guardant similituds.
En un post posterior parlaré del primer tram. El fet entre dilluns i dimecres a la Costa Brava amb la meva germana i el meu cunyat.
Avui, arribat del segon tram, us vull parlar de a meva estada a un poble que ha marcat a meva infantesa. Ribes de Freser. Sí. Hi he tornat. Set anys... sis anys... molt. Feia molt que no passava una nit allà, i avui en vinc de passar-ne tres. Amb la companyia d’en Pere, en Xevi i en Bernat, i amb la diferència respecte anys anteriors, que no he dormit en el Catalunya Park Hotel. Ho hem fet en el Camping Vall de Ribes... amb el que això comporta.
La meva relació amb Ribes es remunta als meus primers anys de vida. Cada estiu hi passava una setmana amb els meus pares, avis, germana... Cada any s’hi afegia algú altre; familiar i/o amics. Cada any repetíem. Ho vam fer molts anys. Igual que nosaltres, hi havia altres famílies que també repetien, i de fet encara hi ha pares d’aquestes famílies que repeteixen. En fi, un hotel d’una petita Vall s’havia convertit en casa nostra durant uns dies. En Josep, la Magdalena, la senyora Estrella, el senyor Napoleón... la Laura, l’Estela. Tots ells veien ampliada la seva família durant el mes d’agost.
Els anys han passat, i les alegries i les desgràcies s’han succeït, amb la mala sort que una de les desgràcies va tocar-nos a nosaltres.
Però, potser inconscientment, a la meva iaia i a mi, l’embòlia que li va agafar al meu avi a l’habitació d’aquell hotel, i estant-hi nosaltres presents, va fer-nos acostar més al poble, i més en concret a l’hotel.
Avui he tornat d’estar tres dies a Ribes. En plena festa major. I m’ho he tornat a passar bé. No he jugat al “pi” al jardí de l’hotel, no m’he banyat de nit a la piscina del poble, no m’he passat el matí mirant les sèries per nens de TVC, i tampoc hem pogut riure’ns de la parella “talgo”, i encara menys he pogut fer una partida al bingo de l’hotel....
Però he pogut anar a l’hotel, he pogut sopar-hi, he pogut tornar a veure persones que durant uns dies a la meva vida van ser com part de la meva família, i que en el seu moment es van portar molt bé amb tota la nostra família.
Però Ribes i els seus entorns no només són l’hotel. He tingut la oportunitat de pujar, novament, a Fontalba (malgrat els 9 quilòmetres que hi ha de pista sense esfaltar per pujar-hi), he pogut veure estels fugaços a les nits (malgrat aquells no em creguin), he pogut gaudir de la gent de la Vall, que són de lo millor que et pots tirar a la cara, he pogut baixar de Núria a peu.
Crec que les imatges parlaran més per si soles, i les anècdotes quedaran per explicar-les. No pregunteu si hem lligat, perquè ja sabeu la resposta, no hem tingut temps i quan n’hem tingut no ens hem decidit en triar quina ens havíem de quedar...jeje.
Passaran autògrafs, “persones i papers” (i no “pedres-persones”), tanos, ucraïnesos, tssssssssss, reis del poble, esquinços continuats, etc...
... però sempre ens quedarà el “Vall de Ribes of Babilon ‘06”

19 dies per marxar!

De Santes i Domingos

Quants dies sense la tranquilitat que començarà demà. Quants dies de mil i una històries viscudes. Quants dies de disfrutar sense parar i treballar sense enterar-se un del que arriba a fer.
Dies que han estat magnífics, però alhora amb una tristor que a la que menys t'ho esperes s'apodera d'un mateix. La mort de la noia castellera i l'enfermetat d'una persona que ha estat clau en el meu desenvolupament com a professional han estat dos cops, que d'una manera o altra, m'han tocat.
Però Les Santes són una festa especial. Com també ho són la Festa Major d'Argentona. M'encanten. Per l'ambient, per l'amistat, per la calor... i perquè són Santes, que coi!
Les d'Argentona també fa anys que les visc. Jo primer les entenia com a un perllongació de la Festa Major de Mataró, però a mesura que han anat passant els anys, he pogut observar que aquesta festa no té res a envejar a la de Mataró.
Quedo impressionat, per exemple, de la "Garrinada", una festa feta pels joves del poble (un gran nombre d'ells), amb el recolzament econòmic de l'Ajuntament. Cada any, i malgrat canviar el cartell musical, mantenen una gran afluència de públic, recolzada enguany per la coincidència de la "Garrinada" amb el cap de setmana. Una festa que he pogut descobrir, un xic mé sa fons, amb la Mònica. Personatge increïble i sorprenent, amb lo bò i dolent que això comporta. La vaig conèixer un dia de festa major, fa molts anys...
Res, que toca disfrutar de la darrera nit de Festa Major, i començar les esperades vacances (3 dies amb la meva germana i el meu cunyat), i tot abans de marxar definitivament de Mataró, d'Argentona, i de tot el que m'envolta.
Marxava, pensant que no deixaria res aquí, però deixo moltes coses... però en cap cas masses. Les justes i necessàries per saber que sempre tindré alguna cosa per aquí!