En el meu món hi cap de tot, des de reflexions atontades basades en els meus sentiments, fins a experiències pròpies. Algú diu que explicar coses personals és una tonteria. Potser sí, però quan poden aportar coses a terceres persones, crec que pot ser interessant. Llegiu amb comoditat i no us enfadeu amb els meus pensaments... segur que no tinc raó! Aquest és el meu món...

20.2.06

La meva amant... és del gènere masculí!

Si cert. Tinc una amant. M’encanta en general tot el seu gènere... però n’hi ha una que em té el cor robat. Molta gent ja ho sap. Podria fer moltes coses per ella. I puc deixar de fer moltes coses, també. Serà, segurament, una de les coses que més trobi a faltar quan marxi. Amb aquesta amant he patit moltíssim, però crec que fa falta que segueix-hi sent fidel a ella. Fent escapadetes de cap de setmana. Veient-la abans, durant i després de... Amb ella he pogut conèixer a un ampli ventall de gent, i gràcies a ella hi ha un ampli ventall de gent que em coneix a mi. De fet, la descric com si fós del gènere femení, però la meva amant és un amant.
Pels malpensats. No. Mai he tingut una amant... i tampoc un amant... estic parlant de l’esport, ja no només que més m’agrada, sinó que més m’estimo. Sí, l’hoquei patins. Le mamat des de que sóc ben petit. Crec que primer vaig aprendre a patinar, que no pas a caminar. De fet, moltes hores de la meva vida me les vaig passar patinant. Diverses situacions van fer que hagués de penjar les botes. Deixar de practicar aquell esport, segurament, va portar més d’una alegria als àrbitres, i també algun rival.
Per sort, la meva feina fa que pugui seguir de prop al primer equip d’hoquei patins de Mataró. Amb ell, els darrers anys, he tingut la fortuna de disfrutar d’un bon nivell d’hoquei patins. Però la sort, molts cops no ens ha acompanyat. Malgrat tot, i malgrat que aquest any toca tornar a patir de valent, estic tornant a disfrutar. Tinc una il·lusió d’aquelles que esperes amb candaletes. Recordes aquelles darreres ocasions, i vols tornar a viure-les.
Aquest cap de setmana hem fet un pas de gegant per fer-ho. Però queden tants i tants passos de gegant per fer! Després d’un llarg i dur trajecte cap a Pamplona, suportant pel·lícules aportades per els dos porters (sempre s’ha dit que per ser porter s’ha de ser especial...) i arribant al lloc, com sempre, amb hores d’antelació, i veient com mentre ells escalfen, tu esperes impacientment que comenci el partit. Ahir vam tornar a viure un bon partit en un bon ambient. Un bon partit que va acabar amb golejada. 2 a 7 al pavelló del San Antonio, on tant sols el Vigo Stick hi havia guanyat. Ho havia fet per 3 a 4 i suant tinta... Dissabte a nosaltres no ens va costar, i es va demostrar que som aspirants a una de les tres places d’ascens. I un gran ambient, perquè per fi, no vam haver de suportar aquelles insults per la nostra condició de ser catalans. De retruc vam poder celebrar que tornem a ser líder de la Primera Nacional. La derrota del Lleida per 2 a 4 a casa seva ens ha afavorit.
Però poc temps vam tenir per celebrar-ho. Això si. Ho vam fer com farien molts navarresos, o pamploniques, si som meticulosos. Dins d’una societat típica de San Fermin, i gràcies a que amb el Mataró i juga l’Orhi Labiano, un natiu de Pamplona.M’agradaria seguir el meu idil·li amb ell, però no podré. Potser hauré de disfrutar d’ell a distància... però podrà estar tranquil, que el nostre idil·li seguirà, segur! Quan torni, a més, ho faré amb més ganes!

16.2.06

No hi pots faltar!

Aprofito el meu blog per fer una crida i movilitzar a la gent que assisteix-hi a la manifestació d'aquest dissabte 18 de febrer a partir de les cinc de la tarda.
La manifestació surt des de la Plaça Espanya i arribarà fins a la Plaça catalunya.
Malauradament no hi sóc dissabte, però m'agradaria que aquest dissabte hi anés molta gent. Però, sobretot, que sigui una manifestació pacífica. Sense aldarulls, perquè sinó és el que sortirà en els mitjans de comunicació afins al PP, o simplement pròxims al PSOE. Reivindiquem-nos com a nació, i que es faci sentir la nostra veritable paraula, que no té res a veure amb el que alguns volen transmetre fora de Catalunya.
Prou de mentides! Prou d'atacs inmerescuts cap a la nostra societat!
Manifestació:Per dignitat, sortim al carrer.Som Una nació... i tenim el dret de decidir!
DISSABTE 18 FEBRER - 17 HORES - PLAÇA ESPANYA
Visca la nostra terra!
Nosaltres no fem diferenciacions entre les persones. Ens estimem la terra, i tote les persones que viuen en ella.

14.2.06

Opinions del meu món...(i I)

Engego un cicle d’articles d’opinió. Deixant de banda la vida privada, situada en un moment d’interpas, m’endinsaré en certes qüestions, polèmiques o no.

Avui a primera hora del matí (a les 09h) a la classe de Specialist Journalism, la nostra professora, una de les millors que tenim, Claudia Vallejo, ens acabava d’explicar quatre cosetes sobre els reportatges internacionals. Com fa habitualment, i cosa estranya també, ens ha donat unes fotocòpies de suport. Avui, en elles, parlava d’un fenomen que ha tingut lloc a França, arran dels fets ocorreguts els mesos d’octubre i novembre.

Situem-nos a Bondy. Es tracta d’una ciutat de l’est de París de 50 mil habitants. En ella es van produir diversos aldarulls (crema de vehicles, sobretot). Durant setmanes les terres franceses es van inundar de corresponsals especials per cobrir la informació. Molts d’ells sense coneixement de la realitat a la societat francesa redactaven o locutaven les seves notícies segons la seva informació, molt sovint, difusa vers la realitat.

Enmig de tot aquest procés (si em permeteu la paraula) de massmediatització, apareix una sèrie de periodistes del setmanari suís Hebdo, amb seu a Lausana. Es tracta de la publicació més influent a Suïssa en llengua francesa. Què hi pinten uns suïssos a França? Doncs aquesta gent encapçalats per diversos noms propis; Alain Jennet, director de la publicació, Denis Etienne, sots director, i Serge Michel, redactor en cap de la publicació van iniciar ara farà tres mesos una iniciativa novedos... Però vaja... potser que expliqui aquesta novedosa forma d’explicar els acotneixements. A eso vamos...

Si accediu a aquesta pàgina us trobareu amb el producte engegat per aquesta publicació. Es tracta d’un blog informatiu, fet per els mateixos ciutadans de Bondy. Els seus promotors i iniciadors parlen de la democratització del periodisme. Que els protagonistes siguin els narradors de la història. Serge Michel, redactor en cap, explica la funció que té el blog “El blog té una funció vital en aquests barris plens d’islamistes. Normalment no hi ha vida social en els cafès (bars). Primer, perquè no hi ha cafès (bars) i, després, perquè si existissin aquests cafès, les dones no hi podrien entrar”. Així doncs, gràcies a aquest ciber espai es pot ampliar la comunicació i es poden compartir idees, que d’una altra manera no seria possible.

Aquest article serveix per demanar una mica més de seriositat a la gent que parla dels blogs, com a una manera de divertir-se. És un lloc on expressar-se un mateix. On escriure aquelles coses que fa poc tant sols et podies llegir tu. I també per reclamar que els blogs esdevinguin un mitjà de comunicació alternatiu. Sense censura i sense por. Per exemple. Perquè un portal immensament visitat i amb una informació, en la majoria dels casos, verídica, com maresmaconfidencial.blocat.com ha de tancar per amenaces i calumnies? Espero, algun dia, que aquest portal torni a funcionar, pel bé de la llibertat d’expressió. Avui us dono dos exemples de qualitat informativa en el món dels blogs. Per una banda Riversbend (http://www.riversbendblog.blogspot.com/) i per l’altra l’iraquí Salaam Pax (http://dear_raed.blogspot.com/).

Us deixo l’article de El País per si el voleu veure de primera mà;
Pròxim Post... m’ha caigut un llibre a les mans amb el títol “Terrorismo, víctimas y medios de comunicación” editada per la Fundació Víctimas del Terrorismo. M’ha fet por... però l’he començat a llegir. Entre això i el titular d’avui de El Periódico “El PP anirà a la marxa de les víctimes contra la negociació amb ETA”. Per favor... que ens està passant! Quant de camí que ens queda... Diàleg, si us plau! Diàleg! Encara n’hem d’aprendre bastant, per exemple, de britànics i irlandesos. Tant sols per posar un exemple. Ho deixo per un altre post!

13.2.06

El món de les estrelles...

Passejant pel portal capgros.com, que sovintejo sovint, he topat amb un títol d’una columna d’opinió que m’ha recordat una de les cançons que et fan recordar l’etapa infantil (tot i que potser encara no l’he ni superat!). “Sota una estrella” són els articles d’opinió que escriu Jordi Lopesino, membre del grup d’astrologia mataroní Cosmos i coautor del llibre Cielo Profundo.
Recordo una estrofa d’una cançó de Sopa de Cabra, que té el mateix títol, i que va ser escrita per Gerard Quintana, i amb música de Josep Thió.


No té masses coses clares
si veu problemes passa de llarg.
Porta buides les butxaques
i el cor obert quan el sol se'n va.
Pren el camí de la lluna blanca
dins dels seus ulls la podrà veure brillar.
La seva és sempre la nit més llarga
no busca res que amb la mà pugui tocar.
Sota una estrella
hi haurà algú sempre
que sigui com tu
que estigui perdut.
De dia quan torna a casa
compta en veu alta els minuts i els any
si mira els records com passen
mentre espera a tornar a marxar.
Vol anar més lluny d'on els somnis neixen
tren de l'amor que no sap si pararà.
No entén perquè tot va tan depresa
per cada tren que perd un somni morirà.
Sota una estrella
hi haurà algú sempre
que sigui com tu
que estigui perdut.
Sota una estrella
hi haurà algú sempre
que sigui com tu
que estigui perdut.

Qui sap on és aquesta estrella. Als nens petits els hi solen explicar que els seus avis, o els seus familiars, quan es moren, pugen al cel. Aleshores cada nit, quan els núvols ho permeten, apareixen en el nostre cel. És un conte o una història tendre i maca, que esborra la tristor d’una mort i que els nens accepten. Tot il·lusionats miren al cel i pensen amb aquella persona que tant els mimava i els estimava, i que ara els segueix mimant, perquè cada nit surt per desitjar-li bona nit. Per això és bonic mirar les estrelles. Saber que hi ha darrera d’elles. O almenys imaginar, i deixar volar el cap. Aquells astres que brillen amb llum pròpia, i que a vegades et permeten brillar a tu, a fer-te il·lusionar. Si a sobre pots arribar a conèixer una estrella, aleshores has tingut sort. La seva llum t’omplirà, i es podrà dir allò de “tens sort de tenir una bona estrella”.

6.2.06

El meu cap perdut pel meu món...

A vegades te’n adones que el cap el pots perdre. Ja pots preparar-te les mil i una històries que sinó tens el cap on l’has de tenir, passen coses com la que em va passar el dissabte al matí. Però per sort el meu error es va poder solucionar. La qüestió és... on tinc el meu cap? Va ser un error que a punt va estar de costar un pèrdua de vol, i esperem que no costi una col·lecció de fotografies.

Cazzo... intentarem solucionar-ho! Per cert cap de setmana a Vigo. I si, necessito classes de castellà, tot i que me’n adono que el gallec és una llengua magnífica, té una certa semblança amb el català. M’havien parlat malament de Vigo. De fet tant sols hi havia estat un cop. Ara fa dos anys i l’únic que havia vist havia estat l’estadi del Celta, Balaidos, i vaig presenciar un Celta – Atlètic de Madrid. M’havien parlat de la calle de la Piedra. La vaig buscar. Però sense mapes i sense preguntar, a vegades és com millor es descobreix una ciutat. No hi vaig arribar, però si que vaig arribar a la calle de los Pescadores. El ritual que m’havia de trobar a la calle de la Piedra, també me la vaig trobar a la calle de los pescadores. Allà un grup de dones venien ostres. I qualsevol persona en pot comprar, per menjar-les fora (o dins) d’un bar tot prenent una cervesa, un vi blanc o una simple aigua. La nit de Vigo, però, no em va agradar. De fet vaig tardar poc en retornar a l’hotel. Els ànims tampoc estaven per festejar gaires coses. Derrota a la pista del Vigo Stick davant una afició exemplar. La millor que he vist fins ara! Segueix-ho dient, però, que els àrbitres no tenen nivell per certs partits. Dissabte en va ser un exemple, i això que era una àrbitre de la OK Lliga.

Després d’aquest cap de setmana, on han caigut derrotats tots els equips de Carnet Esportiu, ens haurem de quedar amb la victòria clara i contundent del CN Mataró Quadis de tennis taula femení contra el líder de la Superdivisió Femenina, el Blue Hills Calella per 0 a 4. O sobretot per la victòria del mataroní Josep Domingo a la present edició de la Pirena. És la primera ocasió que un muixer català (també espanyol) aconsegueix una victòria en aquesta prova reina del muixing. La meva felicitació cap a ell. Feia anys que ho buscava i aquesta és la seva recompensa. (Hem sorprèn, però, que cap mitjà local, tret de TVM hagi fet esment del seu pas per la Pirena). Destacar també la victòria del CN Mataró el Tot femení a la Divisió d’Honor de waterpolo. La salvació està, gairebé del tot, assegurada.
També s’ho mereixen pel seu esforç.Esperant que el cap se situï en aquests pròxims dies, i esperant que es defineix-hi qui s’hagi de definir, seguirem escrivint i llegint.

1.2.06

Rareses del meu món...

L’Oriol Rodríguez em vol mal, i vol que faci un post sobre 5 coses estranyes que faci. Com si jo no fos ja estrany de per si, com per decidir què és el que faig estrany i què és el que faig, que és normal... ui... ja desvariem!
Avia’m. N’haig de dir cinc, espero arribar a aquesta xifra.
· La primera i més tradicional, és que sóc súper mega hiper puntual. M’agrada arribar als llocs a l’hora, però no sé perquè sempre acabo arribant abans d’hora, i m’acabo esperant un tou a que arribi el personatge en qüestió.
Aquesta primera raresa és de les més comunes...
· Anem a per la segona. Quan camino, i ho faig sol, miro al terra. I segueix-ho o esquivo les llambordes. Pensava que era l’únic que ho feia, però veig que hi ha gent que també ho fa. No arribo a contar i sumar els números de la matrícula, perquè les matemàtiques i jo fa temps que vam deixar enrera el nostre idil·li.
· La següent raresa ve de família. M’agrada sucar les galetes a l’aigua... O sigui, les acostumo a sucar allà on puc, però prefereix-ho i molt fer-ho, amb aigua... en serio, sé que sona molt malament, però està boníssim, proveu-ho! Aquesta és una tradició de la família Spà, tot i que n’hi ha d’altres, alguna variació, com per exemple menjar galetes amb formatge...
· Ja vaig per la quarta, i ara suposo que vindran els problemes. Estic pensant, fins i tot, quan jugava a hoquei patins. Ja no faig res, perquè ja no hi jugo. Però recordo quan jugava que abans del partit em feia dos cops al darrera de cada patí. No sé. Rareses dels esportistes. A vegades funcionava, però a vegades no. Com passa sovint amb tots els esports. A vegades es guanya, i a vegades es perd.
· I la cinquena raresa la deixaré, com ha fet l’Oriol Rodríguez, perquè la gent digui les meves rareses... Potser ni me’n he adonat!
Ara això ho passo a en Pau Cardenal, a l'Àngel Puyané, a en Pere Rubí, a en Videorevolución i a l'Esteban Seras.

Estadisticas y contadores web gratis
Manuales Oposiciones