Una nova manera de definir-me... i m'encanta!

Sempre, o almenys a mi, m'ha passat sempre que quan em presento li dic el meu nom i seguidament li explico que no ca que em digui "Jose" -atenció! sense accent-. Què em poden dir Josep Maria, Josete, Llucet, Pepo, Pitu i un llarg etcètera. De fet sempre poso de coletilla que hi ha gent que em deu insultar, sense dir ni el meu nom... i a mi no em fa res!


A partir d'ara, la gent em pot anomenar, o cridar amb el següent nom:
COMPETENT USER
Has generally effective command of the language despite some inaccuracies, inappropriacies and misunderstandings. Can use and understand fairly complex language, particularly in familiar situations.
De fet m'he quedat a mig camí, ja que he superat a un simple usuari competent. M'he quedat a les portes de ser un bon usuari (GOOD USER - Has operational command of the language, though with occasional inaccuracies, inappropriacies and misunderstandings in some situations. Generally handles complex language well and understands detailed reasoning.)


Bé. Ja debeu saber del que estic parlant. De una cosa que m'ha preocupat durant els darrers mesos. El meu exàmen de IELTS. Avui he sabut la nota... i si, he aprovat. La gent havai confiat amb mi, i potser era jo el que desconfiava més de mi,d esprés de veure el meu exàmen oral, la darrera part del examen. Però es veu que no, que sóc un tio competent per parlar l'anglès.
Això vol dir que definitivament me'n vaig. Serà a finals d'agost i encara queden coses a fer. Ara per ara a disfrutar del present, com aquest darrer cap de setmana (o millor dit, com tota la Setmana Santa).

Moltes abraçades Àngel, la meva aventura està a punt... a punt de començar!

ja la tenim aquí...

Ja està fet. Ja la tenim aquí. El primer títol arriba a Barcelona de la mà de l'Espanyol i de la seva afició que torna a demostrar que ella si que pot guanyar un títol. Ella i un equip que va creure des d'un primer moment en nosaltres i va creure també amb les seves possibilitats davant un equip que havia deixat a la cuneta a Barça i Madrid. Però amb nosaltres no ha pogut.

Avui he arribat de Madrid, amb poques hores de son, i si, potser alguna copa de més, a part de la guanyada al Santiago Bernabéu. Ha estat una experiència increïble. Impressionant. Mestalla queda petit davant la marea blanc i blava que es va apoderar de Madrid. Cert és que hi vam arribar sense fer gaire soroll. Els saragossans tenien molt coll a vall guanyar aquesta copa, potser per això ells van ser més sorollosos durant tot el dia de dimecres. Però de mica en mica, una afició que ha demostrat el perquè és la més fidel de tots els equips de primera, va anar posant-se a tò fins arribar a anular els aficionats aragonesos, que ens guanyaven en presència, però no amb força i esperit.

Espero penjar un nou post per explicar-vos el que es va viure... tot i que costa! si no hi erets no pots descriure bé el que vam viure els més de 27 mil pericos que estavem allà!

Visca l'Espanyol, ara i sempre... Mágico Espanyol!

(ara potser enteneu com una persona pot ser de l'Espanyol... ambients com el de dimecres et dónen forces per tota la vida...)

Sobre les distàncies del meu món...

Hores de son perdudes. O millor dit, hores de son perdudes per aprofitar-les en converses sobre el no res o sobre alguna cosa més que el no res. De fet del no res va sortir la nostra relació. No la sabria definir, però crec que amb el mot relació ens podríem conformar. De fet és molt més del que en un principi hagués pogut succeir.
El nostre estat etílic no era el més propi com per establir una conversa decent. I el més normal és que en aquella situació haguéssim acabat la nit en un lloc ben diferent d’on ho vam acabar fent. No ens cansarem de recordar aquella nit, ja lluny en la distància però pròxima en les nostres ments.
De fet és l’únic record amb presència física que tenim un de l’altre. A partir d’aleshores, i per això potser és especial la nostre relació, ha continuat malgrat la distància. I per això aquesta relació no la podem deixar escapar.
I et sorprendrà que ho escrigui en català, de fet més que sorprendre’t, el que passarà és que t’emprenyarà un munt. Però vaja, potser així no caldrà ni que estiguis tres mesos a la meva terra per aprendre una llengua que en part també és teva.Només escrivia perquè vegis que la nostra peculiar història no mori mai. No vull saber com. De fet tant és com acabi, mentre sigui tenint un bon record d’aquella nit i d’aquestes converses banals que ens ajuden a l’un i a l’altre a desestressar-nos de les nostres paranoies. De fet la distància és un problema, però ningú ha dit que no pugui ser una avantatge. No creus?