About local television

Con la intencion de acercarme mas a mis posibles lectores de "posts" empiezo mi primer escrito en castellano, aunque lo mejor seria hacerlo en ingles... (pero esto lo dejo para mas adelante, con la excusa de que algunos de los lectores no me entenderian -espero que valga como excusa-).

Lamentablemente teneis que pensar que esta vez escribo desde un ordenador ingles, y en el no hay, entre otras cosas, acentos.

Para mostrar que estoy aprendiendo cosas, algunas de ellas interesentaes y nuevas para mi, hoy me permito teorizar sobre la television local o "local/regional television", como le llaman aqui.

Hoy en clase de "Broadcast Journalism" hemos tratado este mismo tema. Un tema que tiene algunas diferencias respecto al concepto que tenemos en Catalunya sobre la television local.

Primero de todo empezare con mi teoria, los pensamientos que se me ocurrian mientras el profesor Paul Brighton explicaba la "english regional television". No es que no me interesara la clase, pero si que algunas cosas me parecian obviedades. Pero bueno, aqui estamos para discutirlo.

[[Desde las televisiones locales tenemos que hacer valer el "tret diferencial" (los aspectos diferenciales" y primar "nuestra informacion", la informacion de proximidad, que al final es lo que nos hace diferentes a los generalistas).

La pregunta que nos podemos empezar a plantear es la de si todo esto canviara con la imminente llegada de la TDT. Con la diversificacion de canales y la ampliacion de telespectadores a la que nos exponemos las televisiones locales. Le podriamos dar mas a nuestro telespectador?. Ya que lo tenemos delante de su televisor mirando nuestro canal (lo ha escogido de los 40 que tenia como opcion), no seria mejor no desaprovecharlo, y incluirle algun tema mas generalista? Puede llegar el dia en que un informativo de ambito local, como el 24Hores de TV de Mataro, le pueda hacer frente a un "Informatiu Vespre" de la TV de Catalunya? Parece en un primer momento una pregunta un poco disparatada, pero creo que no estamos muy lejos de conseguirlo. Sabiendo lo que nos encontraremos, de primeras, en uno y en otro, el ciudadano (citizen) podria estar mas cerca de poner su television local, que le abarcara mas noticias sobre su entorno mas proximo. Tampoco creo que estemos tan lejos de conseguirlo despues de la encuesta hecha por el ayuntamiento de Mataro sobre los canales de television mas vistos en la ciudad. Superando, en terminos generales, a televisiones generalistas como TVE, la 2 o el 33, nuestros objetivos tendrian que ampliar las actuales fornteras, para llegar en enero del 2008 en una muy buena posicion.

Para conseguirlo tenemos que replantearnos el actual modelo de television local? La pregunta nos llevaria a otra. Como podriamos cambiar el actual modelo cuando estamos economicamente limitados? Seguramente la TDT nos aproximara a lo que decia unas lineas mas arriba, pero veremos si ayudara a que las televisiones locales esten mas valoradas.]]

Retomando el tema de la clase de hoy de "broadcast Journalism" en la que hemos hablado de la television local/regional inglesa, me han sorprendido varios ejemplos que nos ha mostrado Paul Brighton. Uno, el mas espectacular, el de una especie de teletienda enmedio de un informativo regional. Os lo intento contar muy por encima. Dos presentadores (hombre de unos sesenta y mujer de unos treinta y pocos), sentados en una especie de sofa, con una mesa muy pequenya (no hay enyes, lo siento). Informativo de las seis de la tarde (rollo "prime time" ingles) acaban el primer bloque, del cual despues hablaremos, y dan paso a una chica, rollo azafata, que delante de un televisor de plasma de no se cuantas pulgadas, empieza a hablar sobre ofertas en un hipermercado. Pero ATENCION! y no es broma... Mientras va diciendo las ofertas, dichas ofertas aparecen por el plasma... esto como unos 2 o 3 minutos, y entre medio entrevistas a clientas agradeciendo los bajos precios que pone el hipermercado. El "paso" de la azafata a los presentadores termina con una risas entre los dos presentadores... en plan Matias Prats y Susana Griso.

-poner tono Matias- "Oye Susana, has visto que precios, cualquiera no compra alli,eh! Y si te dan el 6 por ciento TAE..."

-poner tono Susana Griso- "si,si Matias, tendremos que ir a ver si aun quedan ofertas para nosotros..."

En fin... lamentable que esto suceda en algun sitio del mundo, pero ahora empiezo a entender muchas cosas de estos ingleses.

Otra cosa que me ha sorprendido ha sido la pregunta que se hacia el profesor... "How much crime?" Se plantean cuantas noticias de crimenes puede llegar a poner en un informativo... Esto me soluciona otra duda que tenia sobre los ingleses, y sus ganas de buscar jaleo donde no hay...

En fin, una de las cosas que me ha gustado es que el periodismo deportivo no se ve afectado por estas cosas. Mantiene un caracter mas periodisticamente correcto que no las otras partes de este "gran informativo" que he podido ver este mediodia en clase.

Brain storming

Queda poc més d’un mes (que complicat dir-ho!) per tornar a casa. El 20 de desembre estaré novament donant voltes per Mataró.
És el primer cop que passo tants mesos fora de casa, sense tenir contacte visual amb els meus pares, amb la meva germana, amb la meva estimada iaia… Amb la meva família en general. Segurament aquest Nadal serà especial. Si sempre ho és, pels records que comporta i la unió familiar que es viu, aquest cop serà més notori.
Amb la distància te’n adones de moltes coses. L’altre dia em deien que si enviaves la merda ben lluny, semblava com si te la traguessis de sobre. Estar lluny és com no estar present. Però al final no és així. Hi ets. Estàs lluny, i la gent s’obra. En un cas concret, no sé si sap que tornaré, i que m’agradarà tornar a escoltar el que envia ben lluny...
Mireu, aquí he fet una gran família. D’aquelles amistats que faries moltes coses per mantenir-les. Gent que sense esperar res a canvi, et dóna la mà, perquè sap que en aquell exercici, de tirar-te enrera per avia’m si t’aguanten, tu estaries allà. Són una família que segurament durarà molts anys. I als que segurament mai podràs oblidar.
Però la meva gran “família” (a part de la que porta la meva sang, que és el millor que he pogut tenir mai, i sempre m’ho estan demostrant!) és la que he deixat, i la que espero retrobar ara el desembre i més tard quan torni a baixar.
Quina pluja d’idees. Són les 03:00 del matí i aquí estic, sense haver sortit a donar un tomb. Estirat al meu ampli llit, i deixant anar la meva ment. Feia dies que no ho feia plasmant idees en aquest blog... Però avui ha estat un dia feliç. Feia dies que ho esperava i pensava que tardaria en fer-se realitat, però avui he sentit aquelles veus amb les que confio de veritat. En Pere, l’Oriol, l’Anna, l’Ignasi, la Sandra (o tieta San)... i qui si no... que gran! Jordi Rabassa conduint un espectacular programa... aquestes són les veus que també porten tècnics al darrera. Kiko (...me pones?...) Esteban (pel que tinc una gran devoció) Gerard (...amb el que sempre vaig confiar!) en Marc (al que no he pogut veure treballar en el programa, però del que tinc referències anteriors, i no pas dolentes!)... tots, absolutament tots... Nois i noies... som grans! I Tinc moltes ganes de tornar... quina enveja. Som grans, nois! Ens estem fent grans i ho esteu fent molt bé!
Gràcies Joan Antoni per fer-me passar una gran tarda de dissabte, en una ciutat on a las 16h ja és fosc.

Masses coses per un post...

Porto dos mesos aquí. I m’estic habituant a aquesta vida. Sí, sí, una vida totalment diferent a la que es pot fer a Mataró. Condicionats pel tema econòmic això m’obliga a fer molta vida familiar. Després de veure les dues temporades de Lost, començar la tercera, començar també Prison Break, veure un munt de pel·lícules, moltes d’elles en anglès i subtitulades en anglès, es pot dir que estem fent vida familiar...
Però no tot és vida familiar. Malgrat que això ocupa bona part de la nostra vida, també tenim vida a l’exterior. S’ha de tenir present que les temperatures quan marxa el sol (que aquí ho comença a fera partir de les 4 de la tarda) baixen més del que ho fan habitualment. Estem entre 2 i 4 graus sota zero. Jaquetes, guants, bufandes... qualsevol estri es bo per combatre el fred.
La vida nocturna ha disminuït. Ens limitem a sortir el divendres, i algun dilluns, a la festa universitària de la discoteca més gran de Wolverhampton. Una vida nocturna que serveix per unir a la gran majoria d’espanyols i saber com ens va la vida a l’estranger.
Una vida que en el meu cas ha estat marcada per els problemes per obrir un compte en el banc. Problemes i més problemes a qualsevol dels bancs als que he anat a demanar que me’n obrissin una. Cap d’ells ha volgut. També aquí he comprovat lo desagradables que poden ser els anglesos. Un empleat del HSBC gairebé em fa fora de la oficina i crida a la policia per no portar el passaport... Molta comunitat econòmica europea per després no poder anar per la vida amb el DNI espanyol. Divendres, en canvi, al banc d’Escòcia van ser molt més amables, i em van explicar que una nova llei política referent al obrir un número de compte no accepta res més que el passaport. No sé, em fa veure a vegades que estem al cul del món... En resum, que moltes gràcies a aquesta política d’acolliment a l’estranger, bàsicament per deixar-me sense la possibilitat d’obrir un compte.
Ja veieu que no m’avorreixo gaire. A més dintre de dos setmanes fem una presentació en power point per l’assignatura de Political Communication. Hem de plantejar una crisi de govern i com nosaltres ho haguéssim solucionat. Nosaltres (Fèlix d’Igualada, Andreu de Sant Andreu de Barcelona, i David de Santander) hem agafat la “crisi del prestige”. Veure’m com ens en sortim. Ja us ho diré.
El pròxim objectiu és poder trobar una feina... avia’m si tinc sort, perquè clar, sense compte no sé si em serà fàcil!

Això que heu llegit està escrit en diumenge, hores abans d’un fet històric. Dos i mesos i una setmana després d’estar per aquí, en Charly i jo hem pogut veure en directe per Sky Sports un partit de l’Espanyol. Els dos som socis i ferms seguidors de l’Espanyol. HO hem deixat palès, i tothom ja ho sap. Malgrat tot ell va anar al camp del Chelsea a veure el Barça i normalment els dos acompanyem als culés a veure els partits del Barça (que els fan tots) al pub de davant de casa o a prop de la residència (a una mitja hora de casa). Lamentablement les coses no canvien gaire. Quin partit el d’ahir. Empat a 1, gol fantasma que segurament no xiularien al Bernabéu o al Camp Nou, targeta vermella rigorosa, Ayala repartint faves a tort i a dret...

M’alegra veure, per altra banda, que el Club Hoquei Mataró està fent una temporada per emmarcar. Digne d’elogi, com també m’agrada que el primer equip masculí de waterpolo del CN Mataró. Comentar que he participat ja dues vegades a Mataró Ràdio, i que em fa molta il·lusió, m’han fet dues entrevistes, l’Anna Gual i en Kiku Rimblas (sí,sí el jugador del CE Mataró) per els seus respectius programes i m’hagués passat hores xerrant. I el bàsquet i l’handbol masculins sembla que també funcionen. No perdo detall, de res. Des de la distància. Per cert, des de la distància faig d’administrador del blog de notícies del CH Mataró. Aprofitant les notícies del capgros.com i també tinc previst fer algun article d’opinió (de fet ja n’he fet un)

Ui...m’he allargat una mica massa, però havia d’explicar moltes coses... M’agrada saber coses de la gent de per aquí, avia’m si aneu escrivint-me mails! Ah... que no sabeu la meva adreça, clar, clar... doncs mireu, no teniu excusa josepmariaspa@hotmail.com

Petons i abraçades per tots!