El meu sant i el "meu" Espanyol...

Sant Josep.

Diuen que de Joseps, Joans i Ases n'hi ha a totes les cases. A casa meva, la meva mare (i en el seu temps la meva germana) han hagut d'aguantar a un Josep (el meu pare) i a un ase (jo mateix!).

Avui, doncs, hem celebrat els sants dels "joseps" de la família. I m'han regalat una entrada per anar a veure l'Espanyol a la final de la Copa del Rei. Un gran regal, i el final d'un dilema intern que tenia.

S'ha acabat. Me'n vaig a Madrid. Tenia por. Un dilema intern d'aquells que et deixa dormir, però que protagonitza els teus somnis. Tinc el bon record de la final del 2000 de València. No tinc, gairebé memòria, per enrecordar-me de la final perduda a Leverkusen. I ara arriba Madrid. Què havia de fer? Quedar-me aquí Mataró? Patir des d'aquí?... O jugar-me perdre'm la victòria de l'Espanyol a Madrid?

Avui al matí, molt d'hora per ser diumenge, me mare m'ha explicat com va anar el sopar que van tenir ahir amb els meus tiets per celebrar els Sants Joseps que hi ha a la meva família. La conclusió és que mitja família anava a Madrid... quinà enveja m'han fet... A l'hora de dinar, però, la meva germana i el meu cunyat ens han regalat (a mi i al meu pare) una entrada per anar a veure la final a Madrid. Al Santiago Bernabéu, el pròxim 12 d'abril... S'havien acabat els dilemes. Els "periquitos" tenim poques opcions d'estar a una final, i si tinc la sort de poder anar a dues en sis anys no puc desaprofitar la ocasió de fer-ho.

Darrera de l'Espanyol i del meu "periquisme" hi ha un fort sentiment de família. Tota la meva família, gairebé el 99'9 per cent dels Spà som de l'Espanyol. El dia de la final, un petit percentatge d'aficionats que hi haurà a Madrid seran familiars meus. De fet ja estan organitzats. Per terra, aire (i per mar no perquè no es pot) es desplaçaran fins a Madrid... i allà ens rebrà la meva cosina, madrilenya de mentida, que està vivint allà des de fa pocs mesos. Dic lo de mentida, perquè és una argentonina i catalana de cap a peus! He aprofitat el llaç d'unió familiar que tenim per demanar-li que em cedeix-hi un espai al seu petit piset. Com no podia ser d'una altra manera no s'ha pas negat. És la meva cosina Anna Spà. Una de les meves cosines predilectes, potser per qüestió d'edat ens hem entès sempre. I això no és peloteo. Ella ho sap i ara ho sabrà un xic més de gent. Tant ella com la Laura (com tots els Spà) som bona gent, malgrast algú pugui pensar diferent... serà senyal que no ens coneix de veritat!

Ara mateix, Madrid deu estar tremolant, i jo crec que aquí si que caldria posar "Madrid is expecting Spà family...". La intenció és quedar-me més d'un dia. De fet, un altre cosí, en Cesc Spà, ja m'ha dit que comptés amb ell i amb la seva germana, la Cristina Spà, per si em quedava per Madrid. Ells hi seran fins divendres. Amb en Cesc també hi ha un vincle destacat. Amb ell sempre ens quedarà, per exemple, el viatge a Londres o les escapades a Calella... Madrid de moment no es crema, de moment tremola perquè veu que el blanc, y en su defecto el vermell i blanc, serà tret durant unes hores dels seus carrers per rebre la massa blanc i blava.

Espanyol i Saragossa es juguen una copa. Nosaltres ja haurem guanyat abans de començar. I si després no es guanya, intentarem trobar la copa per la "Noche madrileña"...

"si,si,si...Nos vamos a Madrid!"

Els que no són del meu món....

Denigrant és que la “nostra” televisió faci la pitjor cobertura possible d’una semifinal de la Copa del Rei on hi pren part un equip català.
Ahir vaig quedar-me perplexa al veure que ela seva cobertura es limitava a fer un “ampli resum” després del “transcendental” partit AMISTÓS, entre Milan i Barça, en homenatge a aquell gran jugador de futbol que va disputar, ni més ni menys, que SIS partits amb la samarreta del Barça “contribuint a ampliar la grandesa del club blau grana”.... Va home va!
Ho escriuria en anglès, però crec que no em podria quedar allò que diuen “clar i català...”
Lamento profundament l’actitud de la “nostra” televisió, que cada cop és MENYS meva. Ho trobo una gran falta de respecte a un club centenari de la capital de la nostra NACIÓ, cap a uns aficionats (recordin que no som pocs) i cap a un colors (els de l’Espanyol i els de la bandera catalana) que nosaltres també sentim. Fent aquestes diferenciacions entre entitats tant sols ajuden a crear aquest odi que tenim els “periquitos” cap a el que ha de ser la nostra televisió, i farà més evident que el representant de Catalunya és el Barça. Però saben perquè passa això? Perquè no ens deixen ser ambaixadors a nosaltres. I perquè no ens tracten igual. I això ho faig extensiu a altres mitjans de comunicació que, per exemple, no posen en portada –El Mundo Deportivo, Diario Sport, etc...- (i ja m’enteneu el que vull dir, no ho posen destacat) que l’Espanyol ha aconseguit classificar-se per una final. Només es salva el 9. No cal que recordi que de moment el Barça no ho ha fet... I tant de bo que ho faci, així els catalans tindrem dues coses a celebrar, sempre i quan tinguem el mateix reconeixement els dos clubs.

Deixeu-me acabar dient ”... si,si,si, nos vamos a Madrid!”

(Per l'eliminació del racisme als camps de futbol. No tots els de l'Espanyol som com els que ocupen una part de Montjuïc)

My english world...

Wolverhampton is expecting.... or better... I'm expecting Wolverhampton.
Yesterday I began a curse to improve my level of english... Two hours and a half, every tuesday during four weeks... (and one thursday) My IELTS exam is on 30th of March.
Excuse me for writting in english, but i'm in a training period.
You would take advantage of my decision to improve your level of english too....

De Miró, Dalí, l'homosexualitat i el DNI...

Perplexitat. Així és com quedo en assistir a una classe que es repeteix cada setmana. Sense tenir res a veure, sempre acabem parlant de coses totalment alienes a l’assignatura. Per respecte al professor el mantindré a l’anonimat.
Avui, primer, hem derivat a una conversa d’art. Primer ens ha dit que una pintura de Miró amb una ratlla horitzontal era una merda. No li respecto la opinió. Tampoc ho fan alguns companys de classe. Ens intenta vendre la història que aquella pintura és una merda. Intentem reflexionar, sense poder convèncer al professor, que tot pintor té una trajectòria, i que Miró abans d’arribar a la línia horitzontal en qüestió havia acumulat un seguit d’experiències que l’havien portat a pintar la línia en qüestió. En la seva argumentació, en canvi, m’ha defensat Kandinsky. No sé... potser sóc jo que no hi entenc, però Kandinsky feia línies rectes i Miró no... (salvant les distàncies...) però les seves obres destaquen pels colors. Dins d’aquesta discussió, ha arribat a certificar que una pintura de Dalí no val res... Jo fins aquí ja no arribo, però entenc que una pintura de Dalí, per molt fàcil de plagiar que sigui, deu costar els seus diners. Tant o més que una de Miró...
La conversa ha anat derivant a un altre punt polèmic. La homosexualitat. Encara estic esbrinant de quin partit és aquest professor, però crec que sinó és del PP, potser fins i tot, és més radical. Ell defensa que els homosexuals no poden adoptar nens. Bé, sí que poden, si ho fan individualment, però mai en parella... Això, evidentment, ha revolucionat el galliner (la nostra classes és més un galliner que una classe normal i corrent). No tolero aquestes discriminacions per una condició sexual. Jo sóc de la opinió que tanta feina poden fer un pare i una mare, com dos pares o dos mares. No entenc que la gent no ho accepti, i encara entenc menys que tant sols acceptin que l’adopti un, però que aleshores pugui conviure amb la parella d’homosexuals. Dos dits de front... Segons el professor trenquem amb molts anys d’història i fins i tot amb la paraula “matrimoni” que inclou el nom de mare en llatí (mater)... Serà que milers de nens han estat malcriats per una parella formada per pares i mares...
La conversa ha degenerat fins al punt que ha assegurat que en el DNI dels espanyols hi figura la condició sexual. O més ben dit, les nostres orientacions sexuals... O sigui que, si normalment en el DNI als homes ens posa: V-M i al de les dones H-F, doncs els homosexuals tindran una varietat... (si,si... podeu estar flipant, perquè jo ja ho estic fent). La seva teoria es basava en una teòrica llei del 2003 en la que els gays tenien el dret de posar-se V (Varon) – F (Femenino) i les lesbianes el dret a posar-se H (Hembra) – M (Masculina)... quin despropòsit. Evidentment no m’he pogut callar i li he explicat que situaven les dues inicials perquè no hi hagin confusions... Al final, i després que tota la classe defensés la meva teoria, i critiques la seva, ha acceptat la meva com a vàlida, però explicant que el govern socialista està pensant en implantar el que ens havia explicat. No sé si això serà veritat, o no... però si ho és, crec que és un error. Ningú n’ha de fer res de les nostres orientacions sexuals. Prou discriminacions hi ha com per establir una tonteria d’aquestes...

Ui... m’hagués agradat escriure sobre això amb més tranquil·litat, però un cop més m’ha entrat la vena i m’ha sortit tot de cop... com una vomitada que no pots evitar... potser algun dia amb més calma i més paciència...