La sort.... és tenir-vos al costat!

No hem tingut sort... Bueno, personalitzaré perquè sé de gent que si que n’ha tingut. NO HE TINGUT SORT. Llastimosament no he estat l’afortunat de que em toquessin ni un sol cèntim del 07494. I no! No he estat feliç en cap moment del dia d’ahir. No he tingut un efecte evolucionador. O sigui no he estat feliç i al final m’he menjat l’olla com la Eli Solsona. Crec que me l’he menjat durant tot el dia... Com l’Oriol Burgada, que em sembla que se l’ha menjat més que jo perquè no ha escrit ni un sol comentari.
El dia 22 de desembre del 2005 passarà a la història, doncs, com a un dia normal... a nivell econòmic. Cap sobresalt. O potser dic mentides... Cada finals de mes tinc un magnífic regalet, d’aquells al que no estava acostumat! Però aquesta sort em sembla que la tenen tots els treballadors de la ciutat... per poc o molt, clar!
Un cafè amb l’Alícia. Això del cafè és una cosa que no acabo d’entendre. Una paradigma de la nostra societat- Quedes amb algú per fer un cafè, i acabes fent dues coca coles... No té link, suposo perquè vol mantenir el nostre!
Tampoc he anat al dinar de blocaires o bloggers, perquè ara sembla que si ets blogger no ets català... ai senyor... qui hagi de ser que ens agafi confessats o en su defecto nets de qualsevol pecat! Encara sort que no hi vaig anar, tal i com diu en Ramon Bassas, potser l’any vinent s’hauria de fer una festeta més, gran, sinó la taula, pel que he vist, ens quedarà petita!
Però aleshores, i seguint en la meva reflexió del dia d’ahir, vaig buscar alguna alternativa per evadir-me de la “mala llet”. No... no vaig agafar el cotxe per alliberar-me, seguint els consells d’en Pere Rubí, en un dels seus darrers posts. Vaig deixar de banda poder fer una carta dels reis (com va fer la Nuria Peidro) per il·lusionar-me, perquè ja sé que els pares no existeixen... ;-)
Vaig decidir-me per fer una cosa molt més senzilla, anar a fer unes cerveses amb una d’aquelles persones que m’estimo tant. Aio! Je,je. Sense més comentaris, que podrien ser incorrectes...
En fi, com podeu veure aquest post no té cap mena de missatge, simplement és una manera de recordar a les persones que em rodegen, i intentar lligar-los en una historieta. Alguns es pregunten que té a veure el trigo con el tocino? No Kiko? Jo no ho sé... Però i lo que mola! Falten alguns links... Aio! Però arribaran quan puguin arribar!
Salut i bones festes.Al fi i al cap tenim amor i salut. I això és el que compta. Cert que podrien servir els diners per ajudar-nos la vida, però que faríem aleshores amb una vida més fàcil?

Cre@tic i Spotbus...

Sorprès em quedo quan veig el vencedor dels premis cre@tic Més sorprès em quedo en veure la “genial” idea d’aquests 3 personatges. Posar pantalles al autobusos de línia de Mataró i aprofitar aquests televisors per incloure-hi material que ells mateixos produiran. Un negoci rodó i assegurat.
No puc queixar-me de res. Jo amb més gent, vam tenir la oportunitat de poder participar dels premis cre@tic, però la nostra deixadesa i passivitat ho ha impedit. Si ens haguéssim presentat, i fos aleshores quan haguéssim perdut, em podria posar en el seu projecte. No ho hem fet, i tant sols hem limito a observar la seva gran vista, i felicitar-los per haver-hi treballat.
El que no puc admetre és que pel sol fet de vèncer es puguin creure que canviaran el món audiovisual de la ciutat. En una de les primeres entrevistes asseguren que “Cada dia hi ha unes 20 mil persones que van amb autobús. No tenim a Mataró cap mitjà diari que arribi a tanta gent”. El pitjor de tot és que es queden tant amples en certificar-ho. Ho poden veure en la contraportada de “El Punt” del dissabte 17 de desembre en una entrevista feta per la periodista Elena Ferran.
M’agradaria entendre que he entès malament la frase. I què quan parlen de mitja, parlant de mitjà de transport. Però si és així no li trobo el sentit a la frase, perquè no hi és. Restarien massa equivocats.Estimats companys de l’empres Spotbus, moltes felicitats per aquesta idea, innovadora a la nostra ciutat, ja no tant a la resta de municipis espanyols i estrangers. Veure’m si la vostra innovació podrà suportar la necessitat d’informar als mataronins, amb tot el que això comporta. La oportunitat la teniu.

Avui anem de boicots...

(post escrit el divendres dia 16/12/05, però qu eno he pogut penjar fins el dissabte 17/12/05)

Diuen que el boicot als productes catalans funciona. O almenys això es desprèn dels darrers resultats que han sortit a la llum. Alguns caves catalans ja han explicat els seus darrers resultats, i aquests són decebedors en l’àmbit estatal. Apareixen informacions a mitjans escrits que mostren fotografies d’un dels supermercats Alcampo amb rètols on anima als seus clients a comprar cava que no sigui català. Jo em miro aquestes coses amb sorpresa, com aquella cara del msn. No em crec que ens vulguem tant d’odi. L’altre dia parlant amb la meva iaia, en una d’aquelles apreciades sobretaules, comentàvem el mal que va fer la Guerra Civil. No estic aproximant fets. Sé que hi ha certa distància, entre una situació i l’altra, però durant aquella època els nostres avantpassat es feien mal entre ells. Porta per porta potser hi havia gent que es matava, pel sol fet de no compartir idees polítiques.

Però avui, parlant amb una amiga sevillana, he sabut que no tothom és així. No tothom ens vol mal. Només cal ser una mica amant dels bons productes. Apreciar el que tenim, sigui català, andalús o extremeny. Qualsevol persona, amant de la “bona vida”, estarà d’acord amb mi. Un pa amb tomàquet amb un bon Rioja i un bon pernil... ningú ens ho pot treure. Des d’aquí animo a tothom a lluitar contra aquest boicot, que a cada dia que passa es fa més palès. Personalment no entraré en el joc de boicotejar. No perdré el temps en dir-li a la meva mare el que ha de comprar o el que ha de deixar de comprar. Em quedo amb lo bo, i més barat. Sigui d’aquí o d’allà!

(perdoneu l'oblid que he tingut amb el blog... no sé que ha passat! Potser el fred... potser els fets ocorreguts en els darrers dies que no m'han inspirat... realment? no ho sé, esperem que el cervell torni a funcionar com abans...)

La mort...

La mort és una aspecte de la nostra vida molt difícil de tractar. Sobren, en moltes ocasions, les paraules. Més val una espatlla on recolzar-se que no pas grans dissertacions sobre un aspecte de la nostra vida que té atemorits a moltes persones. I jo no en sóc una excepció, en aquest cas.
La mort m’afecta i molt. Potser és per la mort, gairebé en directe, que vaig haver de patir del meu avi. Segur que un anàlisis psicològic em destacaria aquest fet puntual de la meva vida. I potser per això, des d’aquell dia, hi ha un vincle d’unió molt fort entre jo i la meva iaia. Si, és impensable, però suposo que el fet de viure els dos una situació molt crítica ens va fer unir pensaments i sentiments.
La mort no té vessants positives. Potser a llarg plaç... quan recordes amb nostàlgia aquella persona. I quan la nostàlgia es converteix en un petit somriure que se’ns dibuixa a la boca en recordar aquelles coses que ens feien riure, o que havíem rigut, amb la persona morta.
El camí de la mort és molt complicat. Els moments previs són els més durs. Iguals o similars als de una mort instantània. Dos dels meus tiets van patir malalties llargues i que auguraven respectius finals tràgics. Malauradament el meu tiet, per part de pare, en Titín, va morir. Van passar molts mesos...i veies com no se’n sortia. Més curt va ser el patiment del meu altre tiet, en Josep, per part de mare. La seva malaltia, però, podia tenir salvació. De fet la va acabar tenint, gràcies a unes prodigioses mans i a un prodigiós cervell, que avui, per causes d’aquesta vida (bonica, però a vegades complicada), ja no es troba entre nosaltres.
Ha estat una altre de les víctimes d’aquest negre pont de la constitució. Carles Margarit, una institució en el món dels trasplantaments hepàtics, va perdre la vida mentre esquiava amb el seu fill i familiars. Ell va tornar la vida al meu tiet, com també a centenars de persones (grans i petits), i la vida la va perdre per un fet de la naturalesa. Un fet inexplicable, com tants en aquesta vida i com en molts casos ho és la mort.
No ha estat una bona setmana. El Joventut Handbol Mataró ha patit en primera persona la desaparició de dos jugadors del seu club. En David i la Meritxell... sobren les paraules...

La mort... ens queda tant per descobrir...

Madrid i la infeficàcia d'Ibèria...

Madrid...Madrid...Madrid...
És maco, cert! Però em quedo amb Barcelona! Sí, ara pensareu que sóc un d'aquells catalanets que no reconeix les grandeses d'altres ciutats... Cert és que és bonic, però, no sé... no m'entra pels ulls... I això suposo que és un gran handicap. Avui he tornat a la capital espanyola. Ho he fet amb avió, molt millor que amb autóbús! La llàstima és que viatges amb Iberia... i si viatges amb Iberia, malgrat els seus grans anuncis, és sinònim de problemes. Pèrdua de maletes, retrassos, incompetència... avui m'ha tocat pèrdua de maletes. No la meva, sinó la del capità del CH Mataró; Xavi Gonzàlez. Un bon viatge, d'aquells de ida y vuelta, i que ha acabat amb una vuelta massa llarga... maleïts.... Ara fa un any tornava amb un pont aeri... després que, per culpa del meu DNI, els meus "amics" de la Policia Nacional no em deixessin passar... me'l vaig deixar, cert... no m'extendré en aquest tema, però em va fer mal a mi (que he fet jo per no poder parlar amb uns ineptes com ells?) i a la meva butxaca... Total vaig fer el mateix viatge que els jugadors, amb un altre vol, però amb el mateix horari, amb una diferència de 5 minuts com a màxim... però al pont aeri no em van demanar DNI... No ho acabo d'entendre, encara... I menys quan veig que els diners que em gasto amb ells no s'inverteixen en millorar la qualitat, el servei, l'atenció...
En el nostre vol d'avui viatjava un passatger que ha pres mal. Amablement l'han vingut a buscar amb cadira de rodes, i el portaven a la terminal B, on retiràvem les maletes. El problema ha vingut quan, per megafonia, ens han avisat que els "bultos" els havíem de recollir a la Terminal C. Qui conegui l'aereport del Prat sabrà la distància, i la putada que et fan quan això passa a les 00:00 de la nit d'un 10 de desembre -bé, 10 o 11, depèn de com es miri-. Doncs l'home, treballador d'Ibèria, que feia pocs minuts l'havia anat a buscar a l'avió, ha decidit deixar-lo a la terminal B, perquè a aquella hora acabava la seva jornada de treball. Total, que l'ha deixat a la terminal B... ha hagut d'anar fins a la C caminant, amb una sabata a un peu, i l'altra descalçat... (d'això se'n diu tracte amb els clients?... i una merda!). Un cop arriba l'home lesionat a la C, li diuen que la seva maleta no hi és, i que ha de tornar a la B... L'home que venia d'un país no comunitari, ha hagut de tornar al B. Una noia d'Ibèria, li ha dit que provés d'anar-hi pel seu propi peu... i que si no ho veia clar que l'avisés... (que l'avisés? com? ... un nou exemple de tracte amb els clients? i una merda!)... Ha estat horrorós. El que desitges que mai et passi avui ho ve vist, de nou pels meus propis ulls...

A vegades, i ja més sovint, prefereixes no tant de servei (pq al final no existeix) i més eficàcia. Des d'aquí vull donar una nova llança a favor de les companyies a baix cost. No ens cal tanta imatge i sí més eficàcia, que de moment és el que m'han donat.

Però hem guanyat, en un gran partit... se siente!

Ens veiem... pel meu món... sempre i quan hi volgueu entrar!

180º

No sóc una persona a la que li agradi massa passejar. No acostumo a passejar per el centre de Mataró. És una mala costum, cert! Però així és com ha estat en els darrers mesos. Prefereix-ho estar tancat, i més en aquest temps, quan el fred ens invaeix... Però també és cert, que ahir vaig passejar-me pel centre. Sóc un enamorat de la meva ciutat, sense ser-ne plenament conscient del que em puc trobar. La Riera i la Plaça Santa Anna fan goig... molt goig! I dóna gust passejar entre tanta quantitat de gent...
Més gust dóna fer-ho al costat d’una noia d’aquelles que fan girar a més d’un! Je,je,je. I es giren més encara si primer reconeixen al dels esports de Televisió de Mataró i seguidament veuen cara d’ella... es queden amb la seva cara i hi pensen... seguidament comencen a situar-se... “Aquella noia... no és aquella de TV3? Sí, aquella que surt amb la Barceló!... Aquella que va entrevistar als del Barça i als del Madrid... Carai que n’és de guapa,eh! I alta!”. Aquesta reflexió la va fer més d’un ahir!
En defintiva (com diria en Lligonya) m’agrada fer propaganda de la meva ciutat, i amb l’Agnès en faig...la poso al dia de restaurants, botigues, i cosetes d’aquestes que sempre agraden i són d’utilitat. Tot i ser barcelonina (però bilbaina de neixement) també és maresmenca. I malgrat ella digui que és de Caldetes, no us la creieu! És de Sant Vicenç de Montalt... però no sé que passa amb els barcelonins que venen a estiuejar i a passar els caps de setmana que ho confonen amb massa facilitat. Deu ser aquell magnífic Passeig dels Anglesos que els deu confondre... em confon a mi i tot! Ahir, després de gairebé mig any de no veuren’s, va tocar fe run d’aquests repassos. Costa fer coincidir agendes, i el que em fot més és que després de les trobades, acabem dient que ho hauriem de repetir més sovint... i mai s’acaba complint...veure’m si en aquesta ocasió es compleix! (una mica de pressió!)
Mentre feiem una cervesa a Casa Paco, acompanyada d’unes patates Torres amb salsa de Cal Espinalé, vam tocar molts temes. La feina... (que malgrat estar a punt de tancar un cicle -el del proigrama 180ª de TV3, segur que se li obriran moltes portes, ja se li estan obrint!) els blogs... (que en té un i no em vol dir l’adreça!) De llibres... (i en concret del meu darrer lllibre que m’estic llegint) De pisos... (com es nota qui es guanya la vida i qui no! ;-) ) En definitiva la cosa es va allarar fins passades dos quarts de deu de la nit... hora d’anar a reposar.

De fet aquests dies, tot i estar sol a casa, els dies i les nits (que aixo és e que costa més) acaben sent molt tranquils. De fet feia dies que no passava un dia laboral a la tarda a casa meva, sol... sense fer ni brot... amb la play station, la televisió, l’ordinador, i el meu llibre. Ho hauia de repetir més sovint.

No cal dir res sobre la sortida realitzada al karaoke la nit de dimecres. Sense parale si snesecomentaris. Tot el que diuen Oriol Rodríguez i Elisabet Solsona, són veritats com un temple. Em quedo amb el bon nivell que té la redacció de TVM, del qual m’excloc.. dimecres, amb el meu company VideoRevolución!, vam cantar un tema dels germans Muñoz (Estopa) “Cómo Camarón”... i sort que no hi havien jutges, a mi m’haguessin fet fora a patades. La resta de nit, divertida i amena.

Mentrestant l’Alícia em va fent dentetes, disfrutant d’unes vacances (que ja tocava!) a Roma. La meva ciutat. Esperarem el retorn per veure fotografies, i somiar, de nou, un retorn a aquella ciutat que tant em va fer descobrir!

Per cert, el meu darrer post va crear una sèrie de problemes i crítiques agressives vers la meva opinió sobre les noies, que si princeses o que si reines. Per mi totes les dones són princeses, en lo bonic de la paraula... en l’aspecte romàntic del mot... no vulgueu veure 3 peus al gat. Qui ho ha volgut entendre ho ha fet!

I no m’agradaria acabar enviant-vos al blog de l’Àngel, amb el seu darer escrit sobre germans... Jo estic d’acord amb ell! Novament s’ha demostrat que els amics són els amics. Ell sap que l’estimo i sap que el vaig fallar (o a punt vaig estar de fer-ho). Jo sé que m’estima i que no el defraudaré... Lo bonic és tenir amics com ell... i en Pau... AVIA’M QUAN ENS VEIEM!

De princeses...

Avui en una xerrada banal de msn (messenger), recordant el cap de setmana (tot i que a algú li sapiga greu que l'expliqui) i ajudant a organitzar una viatge, m’ha sortit una d’aquelles frases que et surten, i que després emmarcaries.
Aquesta ha acabat sent una cosa així “M’agrada fer sentir les dones com a princeses, el problema arriba quan volen ser reines”... Certament és una realitat com un temple (accepto negacions per part de les que han estat, en algun moment, princeses....).
Aix...que avui no estem inspirats...
Ho deixarem aquí!
Ja veus Joan Antoni que he incrementat el tamany de la lletra... Per cert... això dels blogs és increïble, no pares de sorprendre’t de la gent que pot arribar a veure els teus pensaments.... m’agrada!

El meu primer fill... ja té blog!

Treballar pel periodisme local no és gens fàcil. Tampoc ho és treballar per fer un programa de televisió esportiu en l’àmbit local.
Fa tres anys que empès per vàries de les persones que actualment continuen fent i recreant Carnet Esportiu, vàrem iniciar un projecte. Un projecte que estic segur que no ha arribat a la seva màxima expressió, però estem en el camí de fer-ho.
Persones joves, amb gran vitalitat i, el que més val en aquest món en el que ens hem posat, amb molta vocació i devoció pels esports de la nostra ciutat i la nostra comarca.
Enguany hem engegat la tercera temporada. Des de la primera (una autèntica bogeria, fent un programa en directe el mateix diumenge a la tarda-nit i matinada) fins l’actual (fent un bon programa dilluns a la nit, també en directe, però amb més temps per treballar-lo), han passat moltes coses i moltes persones.
Aquest post és un petit homenatge a una gent que es mereix molt més que unes simples ratlles escrites, però que de moment és l’únic que els hi puc donar.
Una dedicatòria que comença amb les persones que van estar des del primer moment, i ara ja no hi són; Montse Sogues (gran periodista esportiva especialitzada en motor que no va arribar a estar en el programa, però que en va ser part activa del seu naixement), la primera presentadora, Bea Hernàndez, o la segona, Míriam Nadal (la podeu veure a Barça TV). Totes elles han estat persones amb bones qualitats periodístiques, però, per sobre de tot, humanes i dignes d’admirar.
Seguidament l’Esteban Seras. El nostre realitzador. Persona amb un gran interior, i un gran exterior que demostra la seva sobrada qualitat cada dilluns quan es posa enfront les pantalles de control, i comença a pitjar botons... és una de les principals bases perquè el programa funcioni correctament.
L’Oriol Debat. Gran persona, i gran periodista que s’ha decantat per la feina fàcil, sense ànims d’ofendre eh! perquè també em mereix tots el meus respectes. Va ser una de les primeres persones implicades. Com bé sap, després d’una conversa o discussió telefònica durant la passada temporada, la nostra amistat va més enllà de la feina. És l’home del waterpolo. Cap periodista mataroní en pot saber més que ell...
I per coneixedors d’esports, no podem oblidar a en Pere Rubí. No li semblarà bé la comparació, però és el nostre Robirosa del bàsquet mataroní. L’any passat ens meravellava amb els videos que feia. Ho segueix fent, i ara ens ha de meravellar per les informacions periodístiques. Espero que així ho faci. Un altre de les raons d’ésser del nostre programa.
Paraules em sobren si parlo de Jordi Rabassa. Cert. Una pífia ben gran és el nostre oblit cap a la seva persona durant les primeres dues temporades. Autèntic coneixedor del futbol mataroní. Tot són ganes i il·lusió, i si es combina amb professionalitat en surt un resultat excel·lent. És el nostre veterà, amb experiències en programes esportius anteriors al Carnet.
No vull oblidar-me del Kiko. La nostra videorevolució. L’apartat artístic del programa. Creatiu, amb una ment envejable, obert a crítiques i el primer en fer comentaris constructius. Un dels puntals del funcionament. Actualment és el tècnic de so. Però és polifacètic i vàlid. Perquè tu pots ser polifacètic i ser un desastre en totes les coses que fas... però aquest no és el cas! Amb ell no em voldria oblidar de la Mònica, la seva companya videorevolucionària. L’artista de la nostra careta. Make it vaio! – o com es digui!- Bona feina!
Per el darrer tros he deixat a una altra parella, no de fet, sinó de treball. L’Anna Gual i en Gerard Pando. Són les persones més noves en entrar a formar part de la base que subjecta el programa. Han passat de ser els novells a ser autèntiques joies, que entre tots hem de polir. Són la parella de l’handbol i dues grans persones a les que he tingut sort de descobrir.
La família del Carnet ha estat gran. De fet hi ha persones que: han estat, han deixat de ser, apareixen per moments, però que en el fons sempre seran de la família. Parlo, per exemple, de la Luna Haro. Va ser peça important des d’un bon inici. Ara no la tenim de forma continuada, però si que la tenim quan la necessitem.
No voldria estendre’m gaire. Tampoc em voldria oblidar de les tres “R” barcelonines. En Rubén, en Raul i en René. Tres becaris que vam tenir l’any passat i que ens van ajudar i molt a culminar un gran any pel nostre programa i pels esports de Televisió de Mataró. No oblidar-me d’en Toni Veas i la seva secció “a banqueta”, que per motius aliens a les meves intencions va acabar saltant del programa ni d’en Xavi Tomàs, el responsable que des d’aquest any el programa tingui B.S.O, o sigui banda sonora original.
En fi. Poques coses més... no voldria fer avorrit un post que ha nascut amb la intenció de ser un homenatge.
Em dol i molt deixar aquest projecte, com tots els que deixaré a partir del setembre. Però em satisfà poder confiar amb ells perquè siguin ells els que tirin endavant el programa i tot el que Carnet Esportiu, en un futur, envolti.
Potser algun dia parlaré més del nostre entorn. Dels patrocinadors i de la gent de la casa, de Televisió de Mataró, que m’ha sabut donar plena confiança per tirar endavant un programa i uns esports un xic abandonats.
A tots ells, però, els hi estic agraït de tot cor el que han fet per l’esport de la ciutat.
I ara que he rellegit el post, veig que és el primer amb to de comiat. I mira que encara queda temps per abandonar (o més ben dit, deixar per un temps) la meva rutina dels darrers cinc anys...

En fi, i per no acabar amb to melodramàtic, comentar que des d’avui podeu seguir l’actualitat del programa mitjançant el seu weblog: www.carnetesportiu.blogspot.com aquí hi trobareu els horaris dels parttis, com van les votacions de millors jugadors i totes les notícies relacionades amb el que faci i deixi de fer Carnet Esportiu.

Vivim l’esport! I tu?

El cervell de les dones...

Atordit. Així és com m’he quedat avui en plena classe d‘economia – business, segons els anglesos-.
Fa temps que l’Eli Solsona em diu que els homes no som capaços de fer tres coses a la vegada, que en prou feines en podem fer dues. Jo he intentat en més d’una ocasió demostrat tot just al contrari. Atenent una trucada telefònica, al mateix moment que parlo pel msn... però és complicat!
Avui he trobat l’explicació científica a aquest fet... en una classe d’economia. Les dones són grans economistes. Qui pogués ser dona per administrar la meva economia!
Resulta que tot ve de la forma física que té el cervell, dels homes i de les dones. És difícil d’explicar, però ens haurem de fer a la idea, per si ho voleu entendre. Quedeu-vos amb el concepte de una doble “U”. A la fotografia/imatge que us he adjuntat veure-ho que a la part del darrera hi ha una forma d’una doble “UU” (hi heu de posar imaginació...ja us dic que no és fàcil!). Doncs la diferència entre un cervell d’home i un de dona és que l’home té la paret central (on s’unifiquen les dues “U”) més alta que no pas la dona... Què passa amb aquest fet? Doncs que la comunicació entre les dues glàndules (l’esquerra i la dreta) fluctua més amb les dones que no pas amb els homes. I què vol dir? Què significa? (Deveu estar flipant...jo ho he fet, i bastant!) Doncs que les dones tenen més facilitat en fer varies coses a la vegada. NO us posaré l’exemple que ha fet el professor, que trobo del tot desencertat, però ve a dir que les dones tenen molta facilitat en manejar diverses coses al moment. Però al mateix moment, significa que tenen més poder de paraula.
En un dia, la mitja de paraules que pot utilitzar una dona és de 20000. Si, si. Vint mil. I quina mitja tenen els homes? Doncs 13000 menys. O sigui, tretze mil menys. Que fan 7000 (set mil).
És una teoria. No en conec ni el descobridor, ni el nom, segurament que deu ser el mateix, però crec que és prou vàlida per explicar moltes coses de la nostra societat actual. Les dones. Tot un món per explorar. A part d’estar despistades (que ara també entenc perquè... tantes coses a fer en un mateix moment...!) s’han de convertir en les pròximes protagonistes de la nostra història. Sempre han estat a l’ombra. Però tampoc crec en la teoria que no han pres part de la història. Darrera un gran personatge històric, sempre hi ha hagut una gran dona. Per bé o per mal, però sempre han condicionat la decisió de l’home. En canvi, també diuen que darrera una gran dona, hi ha una separació... I no és broma! Es valen per si soles.... Pocs de nosaltres podem, a no ser que ens tallin dues o tres costelles! ;-)
I ara hauria d’acabar el post amb una gran frase. No me’n surt cap. Potser perquè estic fent dues coses a l’hora... i tinc ganes de penjar aquest post!

Tant sols acabar-lo amb el sopar d’ahir a la nit. Tot i el mal de panxa, m’agrada compartir estones de riures i mirades. La complicitat és una de les coses que fan gran les relacions. Siguin de parella o d’amistat! Un petó Alícia!