De cap de setmana...

Intens i extens cap de setmana. El periodisme de proximitat, o sigui el periodisme local, estava de festa. Divendres hi va haver els premis de la comunicació, organitzats per la Diputació de Barcelona. Es podrien treure vàries conclusions. Seré curt i concís. Bon lloc, mala gala, bon menjar, mala distribució, bon vi i mal dia (per la pluja). A nivell de premis? El programa Carnet Esportiu no va ser ni finalista. De fet va arribar a ser finalista un programa sense ser-ho... i això és complicat,eh! Sense gaires comentaris més pel que fa a divendres.
Precisament, i malgrat em vaig fer un xic pesat (ho sento) dissabte vaig deixar anar el meu discurs sobre la dignificació dle periodisme local. Els hi costa creure's que no busques ni aspires a treballar en cap mitja gran! Intentarem demostrar-ho!Però la conversa va estar bé. Sempre és bo preguntar i fer una mica el xeferder. Sense voler te'n adones de coses que potser haguessis tardat dies en saber.Gràcies per l'estona de conversa. El pròxim dia parles tu!je,je. Lo important és preguntar (m'ho va dir la meva germana) i fer-se el pesat...
Dissabte. Aniversari de la meva germana. La Coral. 28 anys. És més gran. De fet ja està casada, i ara els meus pares esperen convertir-se en avis, i jo en tiet!En un post, l'Àngel deia, que agreïa que els seus pares haguessin pensat en tenir més d'un fill. El mateix dic. Amb un germà et pegues, t'insultes, t'envies a la merda TANTS COPS. Però sempre serà una de les persones que reaccionaran abans. Seguitn parlant de l'Àngel, de la meva germana, dels meus pares, doncs aqui va un tros de text de Jorge Bucay extret del llibre explica'm. Si,si. És el mateix llibre que et llegeixes Àngel! Boníssim. Quantes veritats en tantes poques pàgines.

"...Però també vaig descobrir, per sort, que existeixen els companys de viatge: companys per a una estoneta, companys per a una temporadeta més o menys llarga. I després també existeixen els amics, els amors, els germans: companys de tota la vida.

-¿Saps, Gordo? Em recorda allò que vaig llegir una vegada sobre la parella: No caminis davant meu perquè no podria seguir-te. No caminis al meu darrera perquè podria perdre't. No caminis sobre meu, perquè podria sentir que em peses. Camina al meu costat, perquè som iguals..."

Us recomano el llibre. No tant sols aquest. Crec que Jorge Bucay, malgrat només hagi llegit un títol (o millor dit estic llegint) , m'en han parlat molt bé. Més informació www.bucay.com .
La resta del cap de setmana, ja va ser més esportiu. Golejada pel matí; 11 a 0 al Macarena. Golejada per la tarda; Espanyol 3 Màlaga 1... i cap a dormir. A dormir aviadet.

Pròxims posts... estic pensant temes per escriure: Ribes de Freser, més intensament, n'ha de tenir un, algun altre del Jorge Bucay caurà, i ves a saber quina paranoia cau....

Rareses de la vida [que és bonica, però complicada]

Benvinguts al món de les rareses!

Diuen que la vida és complicada [la meva teoria vindria a ser que "la vida és bonica, però a vegades complicada"]. Hi ha gent, però, que diu que la vida és complicada depenent d'un mateix. O sigui, que serà més complicada si fem que així sigui, i serà menys complicada si no ens la compliquem tant.

Ja ho sé... No descobreixo Amèrica, però tampoc era la meva intenció. És una simple mostra escrita de les rareses de les que darrerament he estat partícep. Rareses a la meva vida, i de vides que me'nvolten, d'una manera o altra. Coses que no acabes d'entendre. A la vida, però, pel que es veu, una cosa blanca pot ser negre. M'explico. Per molt que tu creguis que la veus blanca, hi haurà gent que ho veurà de color negre. Però per sort les rareses no són sempre per negatiu, també existeixen rareses en sentit positiu.

Exemples de rareses en sentit negatiu? Doncs tot el merder muntat amb els papers, l'estatut i aquests del Partit Popular que no deixen de tocar la pera parlant d'una unitat espanyola que no volen ni ells mateixos, desprestigiant als catalans; dia sí i dia també! La baixada del tabac per part de Philip Morris. A que juguem? Hem de deixar de fumar? o hem de seguir fumant? Un que s'ho pren amb ganes, i ara resulta que li baixen el preu del paquet de tàbac que fuma habitualment. Un dels principals motius pels que m'estava plantejant deixar-ho.... Americans! No n'encerten ni una! Però seguiré ferm, i seguiré amb el baix índex de percentatge de fum que darrerament entra en els meus pulmons. [Poques alternatives em queden aquests darrers dies amb un costipat important]. Més rareses en sentit negatiu? Bastantes a nivell personal. Coses que no acabes d'entendre, però que acceptes. Abaixes el cap i segueixes. Fins quan? Doncs fins topar amb una paret que no vegis! I si, clar! S'accepten propostes, però no és el famós camí que hem de seguir, aquest segur que no!

Rareses en sentit positiu? Poder retrobar-te persones. D'aquelles que no esperaves tornar a veure. I xerrar - o en su defecto; comunicar-te via mail-, com si no haguessin passat els anys, i com si, per exemple, un curs d'anglès, hagués donat tant i tant! je,je Otra... Saber que tens un parell d'amics (per no dir tres) que saps que no et defraudran MAI. Que poden passar milenis, però que estan allà quan els hi demanes. Avui, dos d'ells, són un xic més grans. L'Àngel celebrant els seus 26 a França. Moltes felicitats nen! i en Pau celebrant els 25 a les Canàries amb un espectacle digne d'admirar! Felicitats pablito! Rareses? la cara de nena bona que et posen per demanar-te perdó... el camí seria més fàcil sense aquestes cares... segur que aleshores cap dels dos hauria de demanar perdó...

Per cert... no havia estat mai a les Canàries. Grata impressió em vaig emportar, almenys d'on vaig estar. Em va sobrar l'Onai, la discoteca sabor-sabor, i poca cosa més!

Més rareses... potser en un nou post!

Encantat de retrobar-te "diablilla"

Els retrobaments sempre són especials. Estic en fase de retrobaments es veu. La setmana passada retrobo virtualment una ex companya d’anglès. I la setmana passada decideix-ho retrobar-me amb una amistat nascuda en el món virtual.

Deu fer cosa de 8 anys, o potser més, que vaig conèixer una noia de Banyoles per un xat, diria que era el de Terra. No existia ni el MSN i les nostres quedades virtuals servien per explicar-nos mil i una històries. De fet eren els primers anys de fumar, les primeres borratxeres, els primers amics i novietes/noviets en el seu cas. Érem com un germà/germana en la distància. Parlàvem sense por a ferir a ningú. Ella sabia coses de mi, que ni amics/amigues meus d’aquí sabien, i viceversa. Suposo que jo també per la seva banda. Vam conviure moltes coses plegats, sempre a la distància. Aquella amistat virtual va evolucionar a una amistat presencial. Cert era que ho teníem complicat, però la sort, o el que sigui, va voler que ens veiéssim.

Resulta que ella tenia una casa al mateix lloc on jo estiuejava des de sempre; a Ribes de Freser. Segur que ens havíem creuat mil cops i nanai... Ens vàrem conèixer, amb un cara a cara. En un banc del passeig de Ribes de Freser. Allà vam establir la primera conversa presencial. Certament. Ella era i segueix sent molt guapa. I a mi el cara a cara em va poder més que l’amistat establerta fins aleshores. Alguna cosa va canviar. Per mi, segur, per ella no ho sé. 7 anys després, encara havíem d’entrar al segle XXI quan ens vam perdre de vista, ens hem retrobat...
La setmana passada repassava cartes d’aquelles que envies quan ets petit. En tinc alguna de molt bona... i alguna que han suposat maldecaps i enrenous. Amistats en la llunyania, fins i tot d’Anglaterra, que s’han perdut... de totes elles tenia unes cartes que em van fer reaccionar. Eren les seves cartes d’amistat. Aquell petit diari personal. Aquella finestra oberta a la seva vida, i que jo (i ella també) ens havíem tancat.

Ahir vam parlar. Pel MSN, és clar, per no perdre la tradició...i ara aprofitant les noves tecnologies...Feia 7 anys que no parlàvem, i va ser una conversa normal. Ens vam obrir de nou les portes i les finestres de les nostres vides. Ja li vaig dir, sap massa de mi com per perdre-la de vista de nou! La vida ha passat durant aquests 7 anys, però crec que l’amistat s’ha mantingut en la distància. M’acceptes un cafè o una cervesa?

Després de la pluja...

El post un lloc on expressar les teves neures així... com estic fent...tal com raja! Ho diu l’Àngel en el seu darrer post, ho ratifico jo, i ho ratificarà tothom de la blogosfera.
Setmana diferent que va començar amb una anada a Barcelona amb el Casas sense tancar cap dels dos ulls... tot un record! La setmana ha continuat doncs com la resta. L’han fet diferent un treball de cinema, un sopar de reis (ho heu llegit bé) i poca cosa més. La setmana acabarà diferent. Segur. Acabar-la a la platja prenent el sol segur que serà diferent. Tenerife...ahí vamos!
Queda menys pel 23-F. Tranquils, no tinc preparat cap cop d’estat. Tal i com van les coses qualsevol li menciona a un militar la paraula cop d’estat. S’acosta l’IELTS. S’acosta el meu futur. El meu desig.... que espero que es compleix-hi. Diuen que un canvi d’aires va bé, i crec que el necessito. Potser Anglaterra no és una illa del Carib on poder descansar. Allà plou, fa fred... però és el lloc on he decidit alliberar-me del que Mataró representa.
A vegades decideixes obrir nous horitzons. Conèixer gent nova. Però Mataró és petit. La gent parla. T’atorguen rols que potser no hi tens res a veure, o potser no tant com la gent es pensa. Vas amb algú pel carrer i la imaginació vola. Envies un missatge i no et responen. N’envies dos i tampoc ho fan. Esborres el nom del mòbil. Intentes fugir. Retrobes amistat passades que fa anys que no veus. Recordes el passat per seguir vivint el futur. Intentes entrar a una persona i agafa por perquè potser vols alguna cosa massa seriosa amb ella. Parles amb una persona una cosa, quedes amb ella en un fet, i resulta que necessita parlar amb una altra per ratificar el que tu i ell ja heu parlat. A vegades és allò d’aquella frase que se’ns atorga a la gent de la televisió, però al revés. Està plovent i diuen que t’estàs pixant.Toca fer un canvi. Renovar les piles. Mirar el futur i seguir caminant. La gent és lliure d’apuntar-se o desapuntar-se. La gent que t’estima sap que a vegades desapareixes per retrobar-te, i quan tornes ells també hi són. Tal com raja surt aquest escrit. Sempre queden els mateixos. Marxes i tornen a arribar. Et queda una hora per presentar l’informatiu i estàs davant la pantalla. Filosofant de la vida. Saps que no guanyaràs un pulitzer però saps que hi ha gent que entendrà el teu missatge. No dius res, però alhora dius molt. Arriba un moment que necessites petites coses per encarar el present. Te’n alegres que arribin. Després de la pluja. (tradueixes això Àngel, queda molt més melancòlic en francès, però ara m’equivocaria). Després de la pluja... però encara queden mesos!

Què fa la policia?... a mi em tortura!

La policia és una força amb la que et sents inferior. No hi pots fer res. Ells són la força i a sobre han d’establir l’ordre establert, per unes persones que en moltes ocasions no són prou hàbils ni per tancar la porta de casa seva. És una força prepotent, que es pensen que són molt, quan sense indumentària no són res... absolutament res més que una persona com jo o tu que estàs llegint. En defintiva...són prepotents!
Hi ha un càntic, escolta’t a moltes manifestacions que diu “La policia tortura i assassina. Què fa la policia? Tortura i assassina”. No estic dient que a mi m’hagin torturat físicament, i menys que m’hagin assassinat, bàsicament ara no estaria escrivint aquestes línies. I això dels assassinats policials ha passat a la història, ja no dic la tortura perquè hi ha gent que podria dir-me que m’equivoco, i en sóc conscient... ho sé.
La seva tortura la tinc des de mitjans de novembre, quan em van encolomar una multa, perquè tocava, d’uns 170 euros. El meu cotxe, a les 15:45 va ser tret per una grua municipal de Mataró d’una zona de càrrega i descàrrega. El meu cotxe, cert, estava estacionat en CiD. Però, coses de la vida, tenia un lletreret amb el nom de Televisió de Mataró, mitjà on treballo. Doncs a les 15:48 arribava a retirar el meu cotxe, per seguir la feina que estava realitzant i retornar a la televisió. Estava plovent. El meu cotxe no hi era. Se l’havien emportat els que estableixen l’ordre, i en el seu lloc hi havia un Volkswagen Golf aparcat...i sense lletreret de cap tipus (ni disc horari, ni de TVM, ni del Punt, ni del capgros, ni res de res de res). Estrany és que amb tres minuts algú hagués tingut temps d’aparcar un nou vehicle. Però el cert és que ho va fer. La coincidència està en que just al darrera d’on estava estacionat el meu vehicle, hi ha un mecànic, on grues i altres vehicles de la força armada (perquè estan armats) de la policia local deixen els seus cotxes perquè els hi arreglin. Potser haurien de deixar altres elements per reparar... No hi entraré, però.... és cert! El fet, és que tant el CiD d’aquest carrer, com el carrer anterior (on hi havia el meu vehicle estacionat – situat al lado del bordillo entre dos vehiculos más -) l’utilitza aquest mecànic per deixar-hi estacionats els vehicles que repara. En moltes ocasions es tracta de grues municipals... Hi ha una diferència de tracte força destacable, no? No m’estranyaria que el Golf l’hagués col·locat el mateix mecànic... i hagués estat ell l'autor de la trucada per treure el meu vehicle! Encara em pregunto el gran problema que el meu vehicle feia en aquell lloc. Feia deu minuts que havia arribat... I si el meu vehicle feia nosa, deuria fer la mateixa que el Golf que estava estacionat i que no tenia cap lletreret.
En resum. Haig de pagar 170 euros. I no vulguin saber quina és aquesta quantitat respecte el meu sou... No ho vulguin saber!
Un cop més la policia i els seus xanxullos han fet de les seves. Per un estacionament de 10 minuts en un càrrega i descàrrega, amb lletreret inclòs, em claven 170 euros, uns 80 de grua (el dispòsit es troba a 3 minuts del lloc on van passar els fets... 8o euros/3minuts) i uns 90 de multa.

Amics de la policia; MÉS atenció al ciutadà, més aproximació al ciutadà. No ha servit ni un recurs fet per el mitjà de comunicació on treballo. I vull que ho llegeix-hi tothom, perquè ells, ara, no m’han escoltat. Però aquests 90 euros els penso batallar com sigui... no estic d’acord i em crec en el dret de reclamar-los, el mateix dret que van tenir dues, o qui sap si més persones, en treure’m el vehicle d’on estava estacionat.

Crònica d'una nit després d'una mariscada...

A la Corunya a part de menjar un bon marisc, es pot disfrutar d’una bona sortida. Doncs vaig disfrutar d’una bona mariscada i d’una bona sortida. Són sortides llampec. Que duren ben poc, però que s’aprofiten al màxim. La nit espanyola és una de les coses que envejo de les nits catalanes. L’ambient és fantàstic, entres a tot arreu, portis la roba que portis, i els preus són mòdics... vagis on vagis, un cubata no et val més de sis euros (com a més car) i quatre euros com a més barat. També s’ha de dir, que la dona espanyola existeix a tot arreu, però el nord té un poder especial... Clar està que la dona catalana segueix mantenint l’estatus de preferida, però ara tindria un dubte existencial entre les italianes i les de la resta de l’estat espanyol... Deixem aquest tema, que no és el que ens toca avui.

Fer televisió de proximitat té uns beneficis, no econòmics, que no es té fent periodisme generalista. Tu te’n pots anara cobrir un desplaçament del Barça, per exemple a la Corunya, però mai acabaràs, primer, sortint de festa, i segon, si ho fas, no ho faràs amb en Ronaldinho, l’Eto’o o en Deco. Si segueixes allà on va el GrupClima Mataró (i qui diu el primer equip d’hoquei, diu també qualsevol altre esport) segurament sortiràs de festa (normalment si guanyen els directius no tenen excuses) i a més ho faràs amb tot l’equip... bueno, tot l’equip que surti, perquè sempre hi ha el dormilega del grup... algú vol apostar per saber qui és el dormilega del primer equip del GrupClima Mataró? Aquest cap de setmana, i després de dies sense fer-ho va tocar festa ràpida a la Corunya. Mariscada al Suso (us el recomano, millor el Suso-2 que no pas el Suso) i copeo per la Corunya. La festa va ser ràpida, perquè a les dues començàvem i a les 05:15 sortíem del Playa (local tipus cel obert a la seva època, al costat de la platja). Les festes amb esportistes són de les millors que et pots guardar en el calaix. Són festes sanes i on rius moltíssim... el problema el tenen les dones que et creues durant la nit, que sempre acaben recordant el nom de la ciutat a al que representes (excuses, Joan Antoni). Totes acaben rient i totes t’acaben rodejant, quan tu al principi les has rodejat. Aquest cop, amb una espasa jedai, en vam convertir a més d’una corunyesa en princesa (l’any passat, i a tall d’anècdota) les convertíem en Miss Corunya –aquella nit el certamen en va tenir centenars-. El pitjor de tot és la tornada amb avió a priemra hora del matí (cap a les 07:00) i arribar a casa per posar-te a dormir.... I fins aquí es pot llegir. Suposo que hi haurà més experiències per poder explicar... tot arribarà!

Sempre ens quedarà la Gatusha, eh,nois!...

Quan es passen els setzens...

Quan es passen els setzens (dieciseisavos de final en su defecto) teòricament es juguen els vuitens (octavos de final en su defecto). Ahir, en jornada copera, vaig aconseguir passar la eliminatòria i col·larme als vuitens de final. Cert que jugava a casa, i que l'aposta va ser d'aquelles que pots perdre. Larousse va jugar al meu favor, i en els darrers minuts del partit, la pilota es va colar per l'escaire... La pròxima eliminatòria, però, comença a fora (no sé si hi ha partit d'anada i tornada) veure'm si m'ensurto! S'accepten reptes...

Sobre el mètode ZP per reduïr el tabac....

No entenc aquests del Partit Popular. No entenc que surti l’alcalde de Salamanca reclamant que els papers de Catalunya que es troben allà han de ser per Salamanca. Tranquil senyor. No hi ha cap dècim del Niño, i aquest cop tornarà a tocar a Catalunya!
No entenc aquests del Partit Popular, que critiquen el govern d’en ZP. No sóc socialista, però sí d’esquerres. I per això reconec, que malgrat saber que no tot és bo i positiu, aquest govern l’encerta més que l’altra i té en compte la opinió de la gent. Sóc fumador i fins fa dos dies no entenia la gent que reclamava que no es fumés en els llocs de treball. Però ara, després de conviure amb la dràstica llei durant gairebé 48 hores, sóc de la opinió que encara hauran tingut raó aquests del PSOE. Potser televisions com TVC o A3 haurien de treure de la graella televisiva aquests mètodes Larsson (jo creia que jugava a futbol) o com es digui, que han repetit darrerament i apostar pel mètode ZP, i en su defecto PSOE.Porto 2 dies amb restriccions a la feina, i són 8 les cigarretes que m’he fumat. Potser no ho deixaré, és un vici massa gros, però de ben segur que em servirà per estalviar-me molts diners. Endavant amb les restriccions... com diria en Lligonya, si tot això és psicològic... PERÒ SI FINS I TOT ELL ESTÀ DEIXANT DE FUMAR!

Com matar tres ocells d'un sol tir...

La notícia de l'any

Els dos Oriol em diuen que escrigui el que ha estat notícia per mi durant aquest 2005. Com costa haver-te de quedar amb només una notícia, quan en podria anomenar milers, que han estat importants per uns, o importants per d’altres. I com costa fer-ho després de confeccionar un resum de l’any d’una hora i cinquanta sis minuts de duració...
Potser hauríem d’anar per pams, tal i com ha fet molta gent, parlar per apartats. A nivell personal no ha estat un bon any, almenys no ha estat per emmarcar. Tot i fer bons propòsits, aquests no es van complir, i van deixar pas a la inestabilitats emocional.
A nivell local, la notícia, suposo que més important, ha estat el cas Civit, l’abans, el durant i el després, i totes les seves conseqüències. I a nivell esportiu em quedaria amb la Copa Federació aconseguida per el primer equip de futbol del Club Esportiu Mataró.
La resta, doncs, em quedaria amb el fet què el món està boig. I que alguna cosa està canviant. Potser la mare naturalesa està passant factura a tot el mal que li hem fet.
Arriba el moment de fer propòsits, en el que teòricament ha de ser el meu any. L’any en que començarà el compte enrera per deixar d’estudiar i l’any que marxi per viure el que ha de ser l’experiència de la meva vida. Jo tinc molt clar el meu propòsit, i espero que es compleix-hi.

-.-

El resum de l'any
Sento la deixadesa que ha tingut el meu blog en els darrers dies, però el temps és limitat, i no tenir festa en aquests dies de festa provoca, doncs, un estancament d’idees.
Han estat uns dies molt intensos, però amb un resultat final, crec, digne d’admirar. Novament parlo del periodisme local. Si algú ha mirat el programa especial resum de l’any de Carnet Esportiu, podrà valorar ell mateix, i sense gaire ajuda, que no pel simple fet de fer televisió local no fem televisió de qualitat. Novament hem tornat a demostrar que la televisió de proximitat la fa la nostra televisió. I ho ha tornat a demostrar una gent que s’ha desviscut per un nou projecte; un nou projecte que se suma a la desena que portem fets. Des de la joventut i les ganes de somiar, a la professionalitat i rigurositat; crec que un any més hem complert les expectatives i hem superat els objectius.

-.-

Les coses importants...

Però és cert que la feina no m’ha col·lapsat, i també he pogut fer una mica de família i d’amics, però només una mica, i sobretot del segon apartat. Tret d’una sortida amb l’Àngel, al segon dia d’arribar, i una sortida amb l’Alícia, a Barcelona, la meva vida social extra televisió, ha estat força curta. Lamento no haver pogut disfrutar de la sortida per anar a veure Muchachito amb l’Àngel i en Pau, i les “night capture”. Lamento, també, no poder repetir la sortida del passat 28 de desembre a Barcelona. Amb un ordre del dia que no tenia pèrdua; “Mètode Gronholm” i sopar al Pla. Poques paraules poden sortir d’una nit com aquesta. Tant sols em quedo amb les hores passejant (on eren les botigues? je,je) la correguda per assegurar la taula... i la conversa que demostra que la vida segueix i la flama és vigent. Recordes el que et vaig dir i et va sorprendre? Suposo que això també és el més important!