Tants canals per pocs botons....

Que si cuatro que si “la sexta”... el món televisiu s’està ampliant, a les portes de la “gran” TDT... Què fàcil que era fa pocs anys amb la 1, la 2, la 3, el 33 (o sigui el quatre dels nostres botons del comandament a distància), la 5, la sis (que paradoxalment és antena 3), la set (que era canal +) i finalment la vuit, o sigui la nostra, la de tots, Televisió de Mataró. Més endavant van sortir City TV, Flaix Tv (ara Urb TV), Localia, Tele-Taxi Televisión, etc... entre elles es disputaven el botó del 9 dels nostres comandaments.
Per un costat ens hem d’alegrar, més coses a triar. Però si t’ho mires, i mires les seves graelles, a vegades fa pena tenir-los en el comandament a distància; o sigui, el mando de televisió.
Per això us proposo la següent manera de distribuir els canals en els nostres botons del comandament.
Ho tenim mitjanament fàcil. El botó 1 és Televisió Espanyola, el botó on hi ha el 2 serà per la 2 de Televisió Espanyola. El 3 és per Televisió de Catalunya – TV3. El 4 es quedarà amb el de sempre, amb el 33/K3. La 5 per Tele 5. La sis, aprofitarem els primers dies per tenir-hi antena 3, però quan aparegui la nova cadena de televisió “la sexta”, el número 6 ha de ser per ella. El número 7 és per l’evolució de canal +. Cuatro. Em permetran que els hi comenti que necessiti millorar... Hem arribat al vuit. Aquest, em permetran, és per nosaltres. Per tots nosaltres. Per Televisió de Mataró. Sé que hi ha gent que ni ens té sintonitzats, però en canvi gent que fins i tot ens té en el número 1. No demano tant jo! Tant sols demano el nostre espai que per història ens hem guanyat! Amb el número 9 tocarà decidir el que fem... Jo m’he quedat amb el canal + al 9....
Us apunteu a fer els vostres anàlisis?

(Per cert, no he comentat les altres televisions, perquè no em mereixen el respecte que tinc a les que he anomenat...)

In memoriam... Montserrat Matas Vallmajor

Un dia més, un escrit més, em perdonareu que avui centri el meu escrit amb un fet malenconiós. A vegades sobren les paraules per recordar les persones, però aquest no és el cas, per poques que siguin.
Vaig tenir la mala sort de no arribar a conèixer a un dels meus avis. Un periquito (com no) que li encantava l’esport. Potser, qui sap, d’aquí ha sortit la meva vena esportiva. Vaig conèixer, però, a la meva àvia. Vaig compartir amb la meva àvia molts i molts anys. Moltes experiències i molts consells. Idees fermes, però alhora comprensiva amb el món que l’envoltava.
La pròxima matinada farà dos anys que vaig/vam perdre la meva/nostra àvia. En pau descansi. Segur que ho farà. La seva vida i la manera d’entendre-la hauria de ser un exemple a seguir pels que es descriuen com a cristians... La trobem a faltar, però amb nosaltres ha quedat el seu gran sentit de família.

Un petó àvia, d’un dels teus (que en són molts) que et segueix estimant i recordant!

Coses del meu món...

Ruptura fibril·lar al bessó intern de la cama esquerra:

Aquest és el resultat de la meva gran fita d’ahir per la muntanya. Ha costat saber-ho... he estat unes dues hores al servei d’urgències de l’Hospital de Mataró, però al final ho han trobat... El metge, tot bona fe, m’ha dit que descansi durant una setmana, que no faci esport. Pobre il·lús. El que no sap és que per mi no és cap mal no fer esport durant una setmana... les màquines del Centre Natació Mataró fa dies que em troben a faltar!
Estic esperant noves propostes per nous reptes... Estaré a l’alçada en noves ocasions.... Eh Lula!

Per cert, el meu cap de setmana no ha estat plenament esportiu... divendres vaig acabar al clap, però aquesta setmana amb novetats! Cada cop m’agrada més el local i la música... Però en aquesta ocasió ho vaig fer amb companyia. Femenina... uooooo! Je,je,je. La Mar, una amiga que també podria parlar de distàncies... (ho pots fer en els comentaris; je,je,je). Va ser una gran nit. Sopar, copa + monòleg, copa + bailoteo... Va servir per compartir cosetes i problemes, i riure... riure molt!

Qui ho havia de dir, en un dels primers post parlava dels meus dos grans amics. I resulta que els tios s’han fet ja blocaires... com acabem tots...! Consulteu les seves pàgines... l’Àngel va començar fa dies, però s’ha estancat... necessitem notícies teves! I en Pau ha començat avui... promet... no decaiguis! No us perdeu tampoc el blog de la Eli Solsona... També serà interessant, i més si parla de les “seves coses”... je,je,je En aquest apartat de blocaires, no em vull deixar de mencionar al meu amic, i per mi “el millor presentador de TVM”, Pere Pascual “Pic”... no tinc paraules pel seu darrer post!

Aix... no estic inspirat... Deus ser la fibra aquesta... veieu com no m’equivocava al parlar del Front Muscleosístic d’Alliberament... primer acte terrorista... FJL “Seguro que también apoya el estatuto de los independentistas catalanes”.

El meu idil·li del cap de setmana

... 19 quilòmetres i mig... "

06:54 de la matinada... Sona RAC 105. No hi ha en Llucià Ferrer... alguna cosa hi ha de diferent! Ai... avui és diumenge 27 de novembre... i avui toca caminar! De seguida em trobo per casa meva a me mare. Ja està preparada!
07:15 del matí... ens esperen a baix els meus tiets, en Xavier i l’Angi, la meva cosina Agnès, i la seva amiga Ivette.
07:25 del matí... recollim a la meva cosina Laia.
07:45 del matí... arribem a la sortida de la marxeta... hi ha MOLTA gent! Primeres cares conegudes (tot i que la majoria són desconeguts per mi!). Molts mataronins...
08:00 i pocs minuts, seguim al matí, evidentment!... Sortim. Som un grup ampli. Al pàrquing ens hem trobat la resta de la família Saleta. Els meus altres dos tiets (pares de la Laia) Josep i Lluïsa, acompanyats d’un company de feina del meu tiet... després he sabut que es deia Toni.
A partir d’aquí... he perdut el coneixement del temps... de seguida m’he posat a caminar empès pel ritme imprès per un dels meus tiets, en Josep, acompanyat en tot moment per en Toni... i per mi des del darrera... (com en el ciclisme, sempre a roda).
Hem arribat al primer punt de control (ca l’Oller), amb uns 10 minuts d’avantatge respecte el pilot familiar. Tros de coca (la de menjar!) i suquet de taronja... queda molt camí!
Esperem a que arribi la resta de grup, incrementat per amics i amigues dels meus tiets (Xavier i Angi) i a meva cosina (Agnès). Arriben tots... les primeres cares de sorpresa per la meva ràpida aclimatació comencen a aparèixer... Enfilem el segon tram. Sembla el més dur. Hi ha molta pujada... i de nou, a les primeres de canvi, em poso “a roda” del meu tiet i el seu amic. Quin ritme. El meu tiet m’expressa la seva sorpresa perquè li segueixo el ritme. De fet aquest tram, tot i ser bastant dur, i amb força pujada, l’acabem fent el meu tiet i jo. Arribats a Can Vives de la Cortada, o sigui, el punt de control B, tornem a carregar piles. Però de nou, hem de fer una espera d’uns 20 minuts per recuperar a la gent perduda pel camí.
Quan reemprenem la marxa, el meu tiet, i llebre fins ara, s’ha quedat esperant la seva dona i la seva filla. Ara he agafat un nou grup. Hi ha la meva mare, el meu altre tiet, en Xavier, la seva dona, l’Angi, la meva cosina, Agnès, i tota la colla que han anat agafant pel camí. El seu ritme, però, és molt lent... massa! Aguanto la primera pujadeta i a la que puc, atenció... provo la escapada en solitari. Jo i la muntanya... junts... units per una sola causa... demostrar-me a mi mateix quins són els meus límits. Culmino la pujada i inicio la baixada. Les meves cames s’envelen... estic corrent... ¿?¿?¿? Porto tot el viatge buscant a en Miguelete... no el veig... no hi ha ningú que estigui veient el que estic fent... ningú s’ho creurà! Estic obrint camí. No tinc referències del meu grup perseguidor, però sé coses com que els meus dos tiets si es posen les piles em passen i em fulminen... també ho pot fer la meva mare... de moment, tots enrera! Arribo al punt de control C... aquí ja no h ha tant de menjar!... en aquesta ocasió una Fanta (taronja...sempre!) em fa passar la set i em dóna un xic més de sucre. Davant meu creix una muntanya... no la tenia controlada... S’alça per sobre els 300 metres... perquè ningú m’ha avisat. Em trenca... Però segueix-ho! Sé que si no m’ho han dit és que durarà poc... efectivament, de nou baixada... i de nou les cames se’m posen a córrer.
Em sorprenc a mi mateix!... I cap dels de darrera se’m apropa. Adalanto gent... em miren i deuen pensar que estic boig... I així fins l’arribada... bé, de fet aquesta era la meva intenció, una intenció que es va quedar amb això... amb una intenció. A pocs metres de contactar de nou amb Sant Iscle de Vallalta (punt inicial) un dels muscles de la meva cama esquerra puja me´s del compte... en el moment que jo, més savi que ell (per això tinc cervell) redueixo velocitat, em poso la mà dreta sobre la cama esquerra (la part del darrera) i me’l subjecto (el muscle)... No ha acabat de pujar... però al mínim moviment ho farà... (deu ser un muscle independent... com la espatlla independent de l’Oriol Burgada... Front Muscleosístic d’Alliberació -qui sap... com diria Jiménez Losantos... “estos brotes independentistas crecen de una manera que da miedo... pero todos son los de Perpiñan!”-).
Arribo... crec que un xic descol·locat, era el que buscava amb aquesta experiència. No em toca res en el sorteig... (això és habitual). Però em donen una samarreta. Saquejo el pica a pica (de fet jo pensava que donaven botifarres... m’he quedat amb les ganes!) Són les 12:15 hores del migdia quan arribo. He estat 4 hores i quart donant voltes per la Muntanya, i més de dues hores solet, descrovint-la. M’encanta... m’he enamorat? Possiblement... el gènere femení em porta boig... però segueixen despistades, Oriol! Potser el despistat sóc jo... En fi... objectiu complert! He intimat amb ella i crec que l’he superat.... 0 a 1 (jugava a casa seva)... per cert, algú té un parell de cames?

El destronament de certs mites eròtics...

Sempre diuen que els tontos tenen sort. En aquest cas un que ho és.... i molt, ha degut tenir el doble de sort. Realitats matemàtiques se’n diu...
L’Oriol Burgada diu que les noies són, o estan, despistades. Cert. Molt cert. Avui, a les 06:54 m’ha sonat el despertador, que com molta gent, és al mateix temps radio. Com sempre el meu “amic” i company de matí, Llucià Ferrer, m’ha despertat. La primera notícia que m’ha donat, però, ha estat fatal. Crec que m’ha trencat per tots els llocs que et poden trencar un dijous a les 06:54 del matí i després d’haver anat a dormir un xic tard... No m’ho he cregut... però al llarg del dia, tothom m’ho va ratificant. La “maca” de la Raquel, la cantant del grup “El sueño de Morfeo”, està sortint amb el tonto de Fernando Alonso. I jo em pregunto.... perquè? Jo que pensava que aquesta noia era de les reals... i pensava que el meu “amic” Flavio Briattore li presentaria alguna amiga seva al tonto de l’Alonso perquè aquest fes el que pogués fer.... Ha estat el primer pal d’un mite eròtic per la masculinitat...
El segon no ha trigat en arribar. En el meu afany per ratificar la informació que m’havia donat en Llucià Ferrer a primera hora del matí, he fullejat tots els diaris gratuïts de Barcelona. Sí. Aquells grans diaris que informen de coses tant peculiars, estranyes i, per la majoria, intranscendents com que la Raquel de “el sueño de Morfeo” està sortint amb en tonto d’en Fernando Alonso. Doncs en allà un altre mite eròtic per la masculinitat, la Carlonia Ferre (si us plau... tots drets) ja no presentarà el seu late show... Però si encara no he tingut temps a veure’l! Si només porten dues setmanes en antena... ¿? La ex d’Andreu Buenafuente, precisament director de la productora El Terrat – o sigui director de Carolina Ferrer en el programa ja desaparegut “Plan C” – no apareixerà, momentàniament a les pantalles... Segon pal en menys de tres hores... Què més em podia passar ?¿
Arribat a Barcelona, tot trasbalsat, em dirigeixo a Sarrià, on hi ha el meu “real choice”.... (algun dia n’hauré de parlar...). Primera hora classe d’European Media, amb ..... (sin nombres número 2). No sé com, el meu company de classe, i col·laborador del programa que Localia retransmet per arreu de l’estat espanyol “Encadenados”, Robert Calvo, m’ha notificat que la “gran” Maria Teresa Campos tindrà un regalet per reis... una carta en concret! I si ho diu en Robert (o Popova Revoltova) deu ser cert... Una nova pèrdua per el periodisme estatal. Li han fet mal. Li han fet el llit. Li han fet el forat per enterrar-la... Potser ja li havia passat. Però lamento profundament que això vagi en beneplàcit de la tonta de la Ana Rosa Quintana...
Crec que el matí no podia ser pitjor... Els mites queien un per un... qui podia caure ¿? Shakira ¿? No...ella no! Ella segueix el seu pas en ferm cap al numero 1 mundial, si ja no ho és. No negaré que les lletres m’agraden (i que ningú s’atabali, escolteu primer, i després opineu). Però més que la lletra, no deixa de ser el mite eròtic per excel·lència... (bé, potser tindria un frec a frec amb Elsa Pataki).... – aquí necessitaria que us aixequéssiu dos cops, i guardéssiu un minut de silenci per les dues –.
En fi... ara m’espera una tarda en la que arrossegaré tot això que us he explicat. I a sobre, tot ve precedit per un sopar, ahir a la nit, que va acabar força tard, per lo aviat que m’havia de llevar avui al matí, clar! Un sopar d’aquells interessants i apassionants. Si no hagués estat per el límit horari, suposo que hagués seguit fins altes hores de la nit!

S'acosta el dia "D" per uns, passa pels altres...

El dia D...
Demà és el dia. Llastimós dia. Només faig que llegir notícies d’un procés que serà tant o més indignant que el que es va viure a Fresno (Califòrnia, EUA).
A què té por la Federació Espanyola de Patinatge, que necessita l’ajuda del Consejo Superior de Deportes i de la Seretaría del Estado por el Deporte ¿? Per què la federació catalana de Patinatge ha de desplaçar-se amb el recolzament de la Secretaria General de l’Esport ¿? Estem parlant de política o estem parlant d’esport ¿? Per què Portugal donarà suport a la federació espanyola ¿? I per què aquest fet suposa que les ex colònies portugueses donguin suport al que voti Portugal ¿? Què està passant ¿? Per què la federació catalana utilitza les mateixes armes amb el beneplàcit del govern català ¿? Per què es gasten mils de milions en aquest tema ¿? Per què es paguen diners i es prometen ajudes econòmiques a federacions situades a països tercermundistes ¿? Per què tot aquest enrenou per una simple federació d’un esport que quan surts de Catalunya (i a vegades sens sortir-ne) està deixat de la mà de Déu... ¿? Clubs endeutats fins al coll, jugadors que no cobren, dèficit d’aficionats, poca cobertura mediàtica...
Juguem com toca i guanyarem. Si ells no en saben, o només en saben fent trampes, perquè hem de jugar com ells ¿? De moment anem, ja que parlem d’esport, 1 a 0. La federació catalana de Korfball ja és membre de la Federació Internacional. I sense tant d’enrenou, ni tants de diners gastats. Demà, entre les 10h i les 14h es coneixerà el veredicte final. Ja no hi haurà Tribunal Abrbitrari de l’Esport (TAS) ni cap organisme que valgui. Demà serem o no, membres de ple dret de la FIRS, la Federació Internacional de patinatge.
Ja us avanço que la resposta serà negativa. Catalunya compta amb el suport de federacions sudamericanes i africanes. No ho té tant clar amb les federacions asiàtiques. I a Europa no ho té malament... ho té negre. Ni es poden assegurar el vot d’Andorra, que és capaç de votar en blanc o abstenir-se, tal i com va fer a Fresno. La única esperança és que el vot sigui secret, tal i com demanaran certes federacions.
Malgrat tot, aquesta votació va començar amb molt mal peu, i segurament acabaran demà amb el mateix peu que Fresno. Segons la meva opinió no hem sabut jugar les cartes. A vegades ser el dèbil t’afavoreix. Nosaltres sent els dèbils, hem volgut ser grans. Hem jugat al seu joc... i ens ha sortit malament. Però repeteix-ho que pels que ho vam viure, sempre ens quedarà Macao.

...i l'adéu a un míting històric....
I parlant de diners. I de diners gastats pel govern català. Per què la Generalitat, i en conseqüència la Secretaria General de l’Esport, es deixa estar de gastar diners en bitllets, àpats, i d’altres coses, i paga el més necessari.
Ahir a Televisió de Mataró informàvem de la necessitat per part del Centre Atlètic Laietània d’aconseguir deu mil euros per organitzar, un any més, el Míting d’atletisme Ciutat de Mataró. De moment no ho han aconseguit. I per això no van a la reunió d’aquest cap de setmana d’organitzadors dels Mítings que es disputaran a l’estat espanyol durant la temporada.Una gran pena, a més, si parlem del segon míting en importància de Catalunya (per darrera del de Gavà, i durant anys el primer de Catalunya) i el dotzè d’Espanya, segons el rànquing oficial de la Federació Espanyola d’Atletisme.

Ara i sempre...

A Mataró estem de mala sort, o travessant una etapa complicada, si més no. Al capgros.com diuen que es tracta del món al revés. Al portalmataro.com ho descriuen com una manca de solucions. I a televisió de Mataró seguim parlant d’un vaixell sense rumb i que no troba port.
Són diferents les formes de tractar les informacions, però totes destaquen un fet. El Club Esportiu Mataró fa sis partits que no guanya. I fa sis partits que va estrenar entrenador.
Personalment em sento més del Mataró que no pas del Barça. I em preocupa el que està passant l’entitat groc i negre.
A l’esport dos més dos no son quatre. La situació del Club Esportiu Mataró n’és una evidència. L’equip no congeniava amb el seu entrenador, Marc Serrano, però la seva situació a la taula era bona. Així doncs, si canviaven d’entrenador, el més normal és que l’equip es destapés i demostrés el seu joc, que ja ens va demostrar la temporada passada.
Però a l’esport, torno a repetir, dos més dos no són quatre.
La situació comença a ser complicada. I suposo que les decisions no tardaran en arribar. Quan les coses no funcionen s’han de buscar solucions. Això passa al món del futbol, i en tots els àmbits de la vida.
No entro a valorar si el problema recau en la directiva, en els jugadors o en el nou entrenador. Potser jo faria una mirada enrera. I destacaria que la mala situació va començar amb la marxa de Jaume Creixell. Però atenció. Només anomeno l’inici de la situació actual. No culpo a Creixell. Potser entre tots hauríem de fer un examen de consciència i deixar-nos de criaturades. Creixell no és tampoc el culpable, però ens hem de treure, tots plegats, el nom de Creixell del cap. Pensar que ens trobem en un altre moment, i defensar els colors que sentim nostres. Perquè les persones passen, però el club de la nostra ciutat ha d’estar sempre al nostre cor.
Ara i sempre;
Endavant Mataró!

Nit de derbi... sense derbi

La vida m’ha fet ser obert de ment. No refusar res que mai hagi provat. I potser, per això, sóc capaç de viure, amb poques hores de diferència, situacions completament diferents. Suposo que sorprèn a més d’un, sobretot els de ment tancada, que una persona que li encanta l’esport pugui arribar a caure a un dels seients del teatre Monumental. I a sobre, que ho faci quan el que es fa a l’escenari no és una obra de teatre de riure, sinó que és un gran concert de piano a càrrec d’un dels mestres d’aquest art. M’ho deia l’Alícia, a la que vaig acompanyar. Però espero que la meva presència (amb bon vestuari per la ocasió) no disparés aquests dubtes.
Com va anar? Realment magnífic. Extraordinari. Gratificant. Increïble. Primer concert de piano al que vaig i no m’adormo... je,je,je. Cert és que no sabia com respondria enfront aquest concert. La meva resposta és que si un dia puc, repetiré. Paul Badura-Skoda va ser l’estrella del Monumental, en el mateix instant que Ronaldinho ho era del Bernabéu. Si. Cert. Hem vaig perdre el gran derbi. El partit dels partits. Però també m’he perdut la victòria avui de l’Espanyol contra el Mallorca, i dormiré igualment. Estic content que la vida no es pari amb un Madrid- Barça.Una nit que havia de ser rodona. Com no pot ser rodona si acabes anant a sopar al Sangiovese ¿? En aquest cas, parlo d’un altre recital. Vam deixar el recital musical per un recital gastronòmic. Normalment encerto en els plats... i ahir ho vaig tornar a fer... Llàstima que la vessant d’amic, va superar els marges que pot superar. M’implico massa. I a vegades és un error. Una gran nit, desaprofitada... Ja ho sap. Li dec una. Només falta que em digui un dia. La proposta la faig jo!

Si més no...sempre ens quedarà Macao....

Qui em conegui sabrà que una de les meves predileccions és l’esport, però en concret l’hoquei patins. Un esport molt desenvolupat dins el territori català, però amb moltes, per no dir moltíssimes, mancances en tots els àmbits.
És per això que tothom qui té un cert coneixement d’aquest esport, sap que una liberalització de la nostra federació catalana de patinatge, suposaria una ampliació de les possibilitats que actualment tenen jugadors, entrenadors, clubs i seleccions catalanes.
Vam tenir la primera de les possibilitats d'acosneguir la llibertat a la patètica assemblea de Fresno (EUA). Joc brut. Per part d’uns, i per part dels altres, que tampoc es van tallar en veure tot aquell espectacle. Sempre he dit, i segueix-ho dient, que l’hoquei patins seguirà on és i sent el que és, fins que no ens assentem tots a una taula i coneguem les realitats actuals. No tant sols realitats locals. Realitats nacionals, estatals, continentals i internacionals. No podem partir d’una competició on hi ha una diferència entre els equips, com la que hi ha actualment. Una prova, el patètic partit de dissabte passat entre Santa Maria del Pilar i GrupClima Mataró. La diferència entre categories no porta a bon port. I estem parlant a nivell estatal. No es vulguin imaginar el que passarà a finals de novembre en el mundial sub-20. Es disputa a Argentina, i fins fa pocs dies no han certificat les seleccions que hi prenien part, sense comentar, es clar, l’enrenou pel tema d’edats, organitzat arran de les seleccions “fortes” de la FIRS.

Però l’espectacle està servit. A finals de mes Roma, la ciutat de l’amor al revés, aquella gran ciutat que em porten grans records, pot esdevenir, de nou, un punt tràgic per el patinatge català. No confio en la votació a favor dels membres de la FIRS, que al final de tot aquest embolic en sortiran doblement beneficiats, per haver rebut una recompensa doble.... No confio amb un president de la Federació Internacional que té habilitats que s’acosten més a les de Mussolini que no pas a la d’un simple president d’un organisme esportiu... No confio en el “no” a Catalunya. I és que la pregunta (que també té c.....) la fan al revés. “Està d’acord en que Catalunya no sigui acceptada a la FIRS?”. Si els representants de les federacions voten “si”, estaran votant a la no inclusió de Catalunya. Si voten “no” el que estaran fent serà votar a favor de la inclusió... A casa meva en diuen “un joc d’ous”.
Perdonin la desconfiança, però fa masses anys que mamo hoquei patins.El compte enrera s’ha iniciat. Que comenci l’espectacle... estarem aquí per criticar el que succeeix-hi!

Però suposo que en la nostra ment d'idealistes sempre ens quedarà Macao!

Distàncies...

Ahir vaig anar a dormir parlant de distàncies i avui m’he despertat amb un acostament que haig d’agrair. Tot ha estat via SMS, i amb una gran amiga, i millor persona. “Sempre em tindràs aquí” ha estat la frase que hem repetit els dos. És la Eli Solsona. Una gran companya de feina i gràcies al destí; una gran amiga.
Avui en el MSN, també he parlat amb l’Àngel, el meu gran amic “francès”. També ha sortit el tema de l’amistat. I hem tornat a adonar-nos que les distàncies no les posen els quilòmetres que ens separen. Les posa cadascú.Parlant de distàncies i d’amics, avui també he parlat via telefònica amb en Lluís. Ell és una de les altres persones que conformen el meu principal cercle concèntrics d’amistats. Ell és arqueòleg. L’apassionen les pedres. Una de les coses que mai vaig aprendre a fer durant els meus anys d’estudiant d’història. Ara es troba a Mora d’Ebre, en un altre dels seus projectes. El món de l’arqueologia és un món que molta gent no entén, però el que el viu surt gratament satisfet. Amb ell vaig compartir dos dels meus millors estius. Un al Castell de Mur, precisament fent d’aprenents d’arqueòlegs. Va ser un bon estiu. 15 dies inoblidables, amb bons companys (i també perquè no dir-ho, complicats companys) i grans professors i mestres d’aquesta feina, que a vegades esdevé art. Però suposo que aquestes primeres vacances que vam passar junts no van superar la nostra estada a Roma. Allà vam aprendre moltes coses de la vida. Entre Roma i Florència ens vam conèixer. I jo crec que aquell viatge ens ha unit molt. Estic parlant de fa bastants anys. Però la distància, tampoc ens ha separat. Ell és de Madà, i malgrat algunes escapades ocasionals, com la que està vivint actualment, ens tenim a tocar de la mà. El cert és que no ens veiem gaire, esporàdicament, però sabem el més important; això, que ens tenim a la mà. Demà anem a sopar, juntament amb la Maria, una altra companya dels estudis històrics, i perquè no dir-ho, d’agradables històries al bar de la facultat de geografia i història. Demà riurem, perquè sabem que la distància no ens fa mal. I potser no ens tornarem a retrobar tots tres, fins dintre de dies, mesos o anys. Però aquell dia també riurem. N’estic segur!

Camins

Hi ha camins que es separen i que després es tornen a trobar. Hi ha camins que es creuen per després tornar-se a allunyar. Hi ha camins també, que no es creuaran mai.
Hi ha camins que pugen i que són difícils de pujar. N’hi ha que són de baixada, però en els que et pots fer mal. Hi ha camins, en canvi, on t’agrada passejar. Que tenen un bon paisatge i on t’hi sents còmode. També hi ha camins que fas cada dia, i que acaben esdevenint massa repetitius.
N’hi ha que diuen que la vida són un seguit de camins. Que en cada moment et trobes amb una bifurcació. Hi ha la dreta i l’esquerra. Sempre trio l’esquerre. A vegades, però, et fan triar, i és aleshores quan el fet de no triar et fa sentir malament. Mai acceptem les ordres que ens venen donades. Som reaccionaris de naixement. Bé no tots. Sempre n’hi ha d’acomodats que estan d’acord amb el que els hi diuen. Jo em considero, en aquest i en altres aspectes, reaccionari. I en el seu moment no vaig acceptar un canvi de camí.
Una gran amiga meva, que en el seu dia em va prendre un tros de cor (i que segurament sempre en tindrà una part d’ell), em deia - i em segueix dient - que l’única manera de retrobar-nos és seguir el camí.Veure’m si aquest camí ens porta al mateix lloc, o qui sap, potser ens acaba separant. Sé segur que els nostres camins mai seran paral·lels, i que malgrat passar per alts i baixos, aquests camins seguiran entrecreuant-se. En el cas que arribi un dia que aquests no es retrobin, sé que amb un simple xiulet el camí tornarà a creuar-se amb el seu. Per fer un cafè, per fer un dinar o per veure un dia com surt el sol... Perquè cada dia surt el sol!

Muntanya de blogs

Ja hi tornem a ser. Un xic constipat, però disposat a parlar de tot una mica.
Vinc de recuperar-me d’un dur cap de setmana. A nivell físic he patit bastant, però alhora he pogut comprovar de primer mà el desenvolupament de la tercera edició de la Cursa de Muntanya, organitzada per el Grup de Muntanya d’Argentona. Prop de 300 persones van ser capaces de disputar una prova molt dura, però molt bonica. Sempre he sentit enveja d’aquesta gent capaç d’aguantar més de 20 quilòmetres per la muntanya i aguantant un desnivell acumulat de 2.230 metres. Tanta és la meva enveja que he volgut fer alguna cosa per sentir-me millor interiorment. El pròxim 27 de novembre me’n vaig a la Marxeta que organitza l’Agrupació Científico Excursionista de Mataró. No és una gran fita, però segurament servirà per millorar la meva moral... Almenys servirà per fer una mica de família, que sempre va bé. A casa em veuen poc, però serà una bona ocasió per compartits bons moments amb els meus tiets i la meva mare. Per cert. Avui és el seu aniversari. 52 anys. Un dia també hauré de parlar de la meva mare... i del meu pare. Però ja arribarà!

El món dels blogs, petit debat en petit comitè
Avui hem mantingut una petita conversa a l’hora de specialized journalism (ara ho he escrit bé!) sobre el món dels blogs. Havia introduït un comentari sobre aquest món (en Fèlix ho ha anomenat submón, el cert és que és un món paral·lel al real) en un escrit sobre aquest tipus de periodisme, en una vessant més tecnològica. La professora, Claudia Vallejo, n’havia sentit a parlar, però fins al moment no sabia ben bé la seva definició. Hem mantingut un breu debat, i ho he intentat explicar com millor he pogut. De fet, gent de la classe ja ha pensat en crear-ne algun. En Fèlix el tenia al costat i això m’ha dit.. o sigui que anima’t! Si ho fa serà molt interessant. I l’Andreu ha comentat que el seu blog seria per penjar fotografies...interessant també amb al camera que s’ha comprat!

Crònica d’una anada a Madrid...

Estic enganxat a això dels blogs. Més d’un em prendrà de sonat, però no ho sóc, si us possessiu a la meva pell, segurament faríeu el mateix. Dissabte; primera hora de la tarda, a pocs quilòmetres de la capital espanyola (al mateix lloc on en breu començarà una manifestació en contra de la LOE, o el que és el mateix, a favor de la església cristiana, que sembla que s’hauria d’ensenyar a les escoles i no es farà...) Lluny em queda l’escola com per opinar sobre aquest fet. Quan vaig haver de sortir al carrer vaig ser el primer en fer-ho.
En poques hores començarà el partit de la primera nacional d’hoquei patins entre Santa Maria del Pilar i el Club Hoquei GrupClima Mataró. Estic a l’habitació 102 de l’hotel vila de Coslada. Sol, amb el meu portàtil, i teòricament apunt per fer un essay de 1500 paraules sobre diferències i similituds entre les diferents teories sociològiques (Marxisme, funcionalisme, Interaccionisme simbòlic, etc...). No ho veig gaire clar... i demà m’espera un dia bastant dur després del retorn durant la nit amb un minibus per 24 persones i amb 16 persones a dins (III cursa de muntanya Castell de Burriach, preparar el programa per dilluns, i la feina de Barcelona).
Moltes vegades la gent em diu que em té enveja, però aquests viatges destrossen. Avui m’he llevat a les 5 del matí i fins a les 2 del migdia no em tocat terra més d’un quart d’hora seguit. Que no esclati d’alegria, però, no vol dir que no m’ho passi bé. Sóc el primer en divertir-me a l’autocar amb el nivell de pel·lícules que es veuen, amb les cares que tothom fa a les sis del matí, amb les coses que s’expliquen a taula mentre dinem... ells fan equip i jo m’hi afegeix-ho!
Tocarà fer 10 minuts de siesta... i començar a fer un pensament. M’esperen unes interessants hores, i no volia deixar de passar-les sense vosaltres!

Històries mataronines d'un dijous a la nit...

A Mataró hi ha vida un dijous a la nit? Ahir vaig poder comprovar que la oferta és realment molt escassa, però la poca oferta que hi ha és de lloar.
Després d’un sopar al cava86... (gran local i gran menjar), una primera copa al Beer Mugs (mai he sabut si s’escriu així), i la incògnita sorgeix quan algú pregunta per algun lloc on poder anar seguidament a rematar la nit, descartant la massificada oferta barcelonina.
Ahir vaig acabar al Clap.De fet és on acabo últimament, però mai ho havia fet en dijous. La d’ahir va ser una nit intensa, de xerrades, comentaris, intents de buscar solucions, d’anècdotes i perquè no de tonteries.
Però la ocasió s’ho mereixia. Era el retrobament del trio d’asos, el trio peligro. A la vida fer amics no és complicat, a vegades el que és més complicat és mantenir-los. La vida et dóna i et treu coses, t’allunya i t’apropa de les persones. Però si tens la sort de tenir amics de veritat, aquells que saps que ho donarien tot per tu, aquestes coses es suporten millor. I jo tinc aquesta gran sort. A vegades em sembla que tinc pocs amics de veritat, i segur que no és cert. Però hi caben en els dits d’una mà els que m’estimo més i els que em coneixen de veritat.
En Pau Cardenal, jugador del primer equip de waterpolo del Centre Natació Mataró, i l’Àngel Puyané, jugador del primer equip del US Coutras de França d’hoquei patins, són doncs, dos d’aquests dits. I ahir l’Àngel arribava de França. Per això la ocasió s’ho mereixia. Dilluns torna a marxar i jo demà me’n vaig a Madrid. Tindrem poc temps per veure’ns, i per això vam aprofitar el dia d’ahir. O millor dit, la nit!
Algun dia els hi dedicaré un post sencer. Són dues persones interessants, molt interessants, amb els que es pot parlar de tot. Ens fem grans i això ho anem veient, i es reflecteix també a les nostres converses. Si ens veieu junts... estigueu preparats o fugiu per potes...
La nit va finalitzar, vora les tres de la matinada, amb un estat etílic important, almenys per ser dijous. És d’aquells dies que vas a dormir content d’haver vist i haver compartit una estoneta amb la teva gent, i perquè no dir-ho, pensant que aquella cambrera que t’ha mirat i sap el que beus, ho sap perquè et té clixat. És la fase en que no et passa pel cap que és la mateixa cambrera a la que busques sempre que t’apropes a la barra i li dius des de fa 2 mesos, cada divendres i cada dissabte, que et serveix-hi un whisky amb suc de taronja...
En fi, n’hi ha que van a dormir amb turques i d’altre que van a dormir sols. Hauré de quedar un dia amb l’Oriol Burgada, al que m’estimo molt i al que li dec un post, per parlar de turques, de cambreres i de tot el que sorgeix-hi. Esperem que aquell dia no haguem de marxar a dormir sols, i les dones, tal i com diu ell, no estiguin tant distretes com sempre.

La pluja...

La pluja a vegades et fa pensar... i pensar no sempre ha de ser dolent. La pluja és una dels mots més utilitzats per un dels meus grups preferits, el grup amb el que he anat creixent; els Pets. Segons Lluís Gavaldà la pluja seria un element que incrementa el dramatisme de les situacions que expliquen.
Però, la pluja, per mi, té una petita vessant de nostàlgia i de records, però també, i en major importància, un sentit de relaxació, de serenitat i de pensament interior. Ningú ha pensat en les coses que es poden fer un dia que plou...? la comunicació que aquest fenòmen metereològic ens aporta...?
He tingut l'experiència de poder estar a la muntanya, de petit i de gran, amb molta gent i també amb la persona adequada... en un dia i en una nit de pluja, i us prometo que són grans experiències.
Quan plou ens queixem perquè ens mullem, i quan no ho fa perquè necessitem l'aigua...
Jo us dic, que avui està plovent, i que avui em vull mullar!

Els efectes negatius de l’estatut

(article d'opinió publicat al diari digital www.capgros.com)

La gent de l’esport català estem acostumats a que ens tractin de forma peculiar quan travessem les nostre “fronteres” territorials.
Fins ara estàvem acostumats a rebre insults per la nostra condició de catalans. Com si maltractéssim a la resta d’espanyols, o com si no els hi agradés que siguem espanyols com ells... Però alguna cosa ha canviat, “gràcies” al nou estatut que demana el Parlament de Catalunya i la ciutadania catalana.
Fins ara la nostra condició de catalans (i segons la resta d’espanyols també barcelonistes –malgrat s’equivoquin en el meu i en molts més casos-) venia sempre acompanyada d’un insult... sempre desagradable, com ho són tots els insults.
Però de sobte, com deia, la cosa ha canviat. I de manera trista... més per ells que per nosaltres. I és que ara en tenen prou en creure que ens insulten dient-nos simplement “Catalanes!”.
He tingut la desgràcia de sentir-ho, fa dues setmanes, a Astúries, la terra de les reconquestes, els prínceps i princeses i dels “alonsitos” - ja els hi comunico que no ens sóc gens seguidor, ni de l’Alonso ni de la família reial, i menys encara de les reconquestes... tot això em sona massa antic-. Per aquests motius ja no m’estranya escoltar-ho a Astúries.
Més sorprenent ho trobo escoltar-ho a Eivissa. Si senyors, els companys del programa Carnet Esportiu, desplaçats a aquesta illa de les balears, ho van haver de sentir de persones que, no només en la intimitat, parlen el català. Clar és, que el seu honorable president autonòmic, el senyor Matas, no se’n va estar l’altre dia de recordar durant el debat d’autonomies de la gran història del regne de Mallorca... sense comentaris....
Esperem que aquest clima anticatalà, que segons el Partit Popular no existeix, acabi desapareixent, i que tothom entengui que el nou estatut de Catalunya, no és simplement un pas endavant per Catalunya, sinó que ho és per arreu de l’estat i també per la resta de comunitats autònomes.I espero, encara més, que aquest cap de setmana quan em desplaci a Madrid per seguir el primer equip d’hoquei patins del Club Hoquei GrupClima Mataró, no se’m tirin a sobre per la meva condició de català. Malgrat tot, estaré content que em recordin a Madrid, que no sóc igual a ells, almenys en alguna cosa.

El meu primer escrit

Ja estic entre vosaltres. la meva intenció era inciar el meu blog un cop estigués fora d'aquesta capital bloggaire... però no m'en he pogut resisitir. Espero que quan el meu cap estigui més clar, pugui oferir un xic d'interés a les persones que visiten aquests espais.

De moment ja el tinc. Ara faltarà veure si me'n surto!